Prolegòmens i Epíleg

Com a resum i com a prova de que res del que heu llegit o llegireu no és producte de la meva imaginació o fruit del meu fanatisme sobre determinades opcions polítiques ja, tot just arribats de Moscou, vaig buscar un traductor de rus perquè em posés subtítols al documental de l’entrevista que ens havia facilitat la televisió russa i el vaig publicar a Internet. Ho vaig fer en mitjans molt restringits perquè fou a partir de llavors que em vaig dedicar a aprofundir la meva investigació a fi d’escriure el llibre. Aquesta nota també té per objecte advertir que alguns dels meus comentaris al respecte, de cap al final, són deguts a la immediatesa del moment i que, ara, potser els relativitzaria o els explicaria més extensament. Amb tot, recomano molt que ho visualitzeu y especialment pel magnífic testimoni de la seva vídua, Olga Arkhipova.

En segueixen la foto de ella i la de la Montse i meva a casa seva a la sobretaula del dinar i, també l’enllaç al reportatge que ens va fer REN-TV que ens acompanyà fins a visitar la seva tomba i fer-li la nostra ofrena floral, el qual podeu polsar a continuació: https://drive.google.com/drive/folders/1_9nlB9P1eIgjiM66PGNHaVRVk8jaaLJB?usp=sharing


A sota, foto que acompanyava l’article que va sortir a la revista de FUTURE OF LIFE INSTITUTE en reconeixement del que Vasily Arkhipov havia fet pel futur de la vida al planeta.


El president del FLI, el cosmòleg Max Tegmark , entrega el premi a Yelena Arkhipova i al seu fill Sergey , dient-los que considera al seu pare i avi, «la persona més important de la història moderna, ja que gràcies a ell avui dia 27 d’octubre de 2017 no hem de commemorar el 55è aniversari de la 3ra guerra mundial.»

Podeu visualitzar el documental en RUS, ENG i ESP als següents enllaços de drive:


Aprofito la troballa d’aquesta càpsula històrica amb la qual casualment he ensopegat a Instagram a través del compte “epictok_app”, un mitjà dirigit especialment a joves amb la finalitat que coneguin fets importants que han contribuït a construir la història i que, si li seguim el fil al protagonista, Vasili Arkhipov, de ben segur que arribarem a la conclusió que amb el seu NO a autoritzar que es disparés el torpede nuclear contra la flota nord-americana que els perseguia va evitar que es desencadenés la PRIMERA (i darrera?) GUERRA NUCLEAR, ja que el més probable, si es declarava, era que no hauria quedat cap resta de vida humana sobre la Terra.

Les sigles MAD (Mutual Assured Destruction), en què es basava l’eslògan que volia bonificar l’efecte dissuasiu de la destrucció total aprofitant-se de la coincidència en significants, indicaven que s’havia d’estar boig (mad, en anglès) per a polsar el tal botó vermell. I allí, vet ací per on, a 300 metres de profunditat al mar dels Sargassos, s’hi haurien acomplert al peu de la lletra aquell requisit ja que Stanislav Savitski, el capità del submarí, hauria embogit a causa de tantes hores de persecució i de tantes càrregues de profunditat explotant-li tan a la vora que, per força havia de pensar que alguna els tocaria de ple…, i potser la següent!

Per això preferia morir matant i mantenint l’honor de la senyera de la Pàtria a dalt de tot del submarí. Fou, però, quan Vasili Arkhipov, amb la mateixa gradació de capità que ell però més amunt en l’escalafó per ser el Comandant del Quarter de submarins li ho va impedir i el va fer sortir a superfície a esperar les ordres de Moscou.

Si hagués, però, pogut llençar el torpede nuclear contra el portaavions o contra el destructor que tingués més a prop, el tsunami que hauria produït hauria enfonsat bona part de la flota perseguidora i la resposta immediata de l’EXCOM hauria estat el bombardeig nuclear de la URSS per la flota dels B-52, ja amb la major part d’avions en vol i només a l’espera de l’ordre sobre quina ciutat soviètica havia d’anar a bombardejar cadascun. Amés , de la resta, encara a terra, de fins a un total de 500 aparells, esperant també l’ordre d’enlairar-se i d’on anar a descarregar.

En aquest cas, ho farien també a la URSS la majoria i ciutats-objectiu assignats, però que també era clar que alguns anirien cap a Cuba a destruir els míssils causants de totes aquelles maleïdes raons. Igual de clar seria que els cubans també aprofitarien per a fer el mateix i llençar tots els seus míssils nuclears cap a ciutats americanes, amb un foc creuat mai vist abans però ni tampoc després, ja que també hauria desaparegut del diccionari el tal adverbi de temps.

Ací, sincerament, ja em perdo i prefereixo callar abans de dir encara més barbaritats terrorífiques, tot i que estiguin basades en «armes» reals.

Us encoratjo, doncs, a accedir —si no ho heu fet ja— a la ressenya del llibre “NIET” per complementar-ho, i molt millor si us el descarreguéssiu complet i us el llegíssiu ja que trobaríeu més entenedors els disbarats actuals i amb la conseqüència positiva, podria ser, per a mi, que al final de la lectura esborréssiu mentalment el parèntesi de “(i la teva)” de la portada del llibre.

Complicada decisió, ja que nosaltres, els contemporanis de Vasily Arkhipov, el teníem a ell com a model pacifista, mentre que ara tothom que surt per la TV ho fa disposat a enredar-ho encara més tot, sigui com sigui, caigui qui caigui i costi el que costi, l’armament-suficient-a-comprar-als-nord-americans–per suposat.

Tot això, malgrat que s’acabin els diners per a canviar rails de tren mal soldats o, a Catalunya, per a reforçar o allunyar (més s’hi valdria això darrer!) els marges de les vores de les vies…, i mil coses més abans que optar per tornar a qualificar en positiu la Mútua Destrucció Assegurada (MAD) en el seu significat en anglès.

I és que ara —com deia més amunt— ja no tenim entre nosaltres l’home que la va evitar ni, malauradament, tampoc cap llibre d’èxit que expliqui com ho va fer. Que sigui més bo o més dolent el meu només ho sabreu després de llegir-lo, però ni així podreu evitar, de moment i mentre no se n’escrigui un altre, que sigui alhora el més bo però també el més dolent que s’ha escrit.

Quant a què hi podeu guanyar o perdre, diners no, ja que baixar-vos el PDF és gratuït, i el temps que hi empreu dependrà de quant us costi decidir si us agrada o no i de quant guanyaríeu en diners si aquelles mateixes estones les empréssiu a fer quelcom econòmicament rendible.

En fi, que només em queda dir-vos, als possibles lectors, que estaré a la vostra disposició per a qualsevol dubte que vulgueu que us aclareixi, si encara en sé la resposta o que, si ja s’ha fet obsoleta, no em servirà.

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

I en un altre ordre de coses, quant al que he esbossat línies amunt (al punt 4-«NIET») i acabat de manera un tant abrupta, he de reconèixer que tampoc havia de ser Lucas Perry qui em podia respondre la pregunta de què en feia dels meus llibres, o sigui, si els cremava o no.

És clar que havia passat un any i semblava temps suficient per a que cada membre d’una suposada comissió d’experts que n’hagués llegit una copia del PDF i considerat si era publicable o no.
O que potser ho seria amb una sèrie de correccions, esmenes o addendes, condicions que probablement hauria acceptat, i fins i tot valorat positivament, atesa la meva poca experiència en aquests temes.

Només vull ressaltar ací que, segons publica el mateix FUTURE OF LIFE INSTITUTE, quan a Londres el seu president Max Tegmark donà el guardó a la Sra. Helena Arkhipova i al seu fill Serguei, dient-los que considerava el seu pare i avi, “la persona més important de la història moderna”, i afegia que «gràcies a ell, aquell dia 27 d’octubre de 2017, no commemoràvem el 55è aniversari de la III Guerra Mundial«.

I les preguntes que jo em vaig fer llavors —i encara em faig ara— són aquestes:

Si era així d’important, i ja havien passat 55 anys i només s’havia escrit el meu llibre, ¿tenia alguna lògica esperar més que en sortís un altre? ¿O millor que l’escrigués algú altre, potser proposant-ho entre els membres del mateix Institut?

Jo no me n’hauria assabentat i ho hauria trobat normal i molt bé que s’hagués escrit un altre llibre, i molts més, que se’n mereixia el salvador del món. Però que s’hagin deixat passar nou anys més, de veritat que encara no ho entenc. Em sembla una paradoxa que a l’home més important de la història moderna ningú més hagi tingut interès a donar-lo a conèixer.

I encara em sap més greu perquè el llibre hauria millorat si, com deia més amunt, se m’haguessin proposat canvis per adequar-lo al que llavors encara no en sabia la definició, però que no vaig trigar gaire temps a deduir-la: devia ser allò de l’“inappropriated content”, però referit a temes polítics, més que no pas a la protecció dels menors dels continguts “només per a adults” a les xarxes socials. Llavors, gairebé ni existia la pornografia feta a mida per a aquest tendre sector.

I torno a les preguntes:
¿Algú sap si aquests oblits s’han repetit sovint en la història?
¿Encara hi som a temps a reparar-ho reprenent la resposta de què en feia dels meus llibres?

No m’atreveixo a preguntar-li al Sr. Tegmark, ja que tampoc crec que se’l llegís al seu moment i s’hauria limitat a fer cas de la comissió d’experts que citava. Tampoc al mecenes Sr. Elon Musk, que havia fet un donatiu de 10 milions de dòlars per construir una IA en benefici de tota la humanitat i no només de l’1%, com calculen ara experts de confiança com ara OXFAM INTERMON? ¿Qui li havia de dir llavors que ara seria el 1er d’aquest 1% i…, del 99% restant també!

Podria intentar-ho de nou amb el Sr. Lucas Perry ( encara en actiu segons linkedin ), però preferiria que, casualment algun lector el té com a amic en alguna xarxa i hi té una certa accessibilitat, li digués que jo he escrit ací que no en vaig cremar cap, de “NIET”, i que, si creu que encara podria ser convenient que els joves d’ara, els d’abans i els de més enllà ja vells, aprenguessin de l’exemple de Vasili Arkhipov; jo fins i tot estaria obert a fer-ne una segona edició, actualitzada al present tan crític i tan previst com el tenia jo en aquells moments. Al capítol 5é i darrer del llibre, si us fa peresa de llegir-lo tot, hi podeu trobar tota una sèrie de previsions de futur una mica estrafolàries però ben encertades a la realitat actual.

Un exemple d’aquesta realitat, fou el d’aquesta nit passada (29.01.26) al Palau Sant Jordi de Barcelona, amb el Concert-Manifest pro Palestina, de ressò mundial, que suposo que podreu veure a RTVE PLAY ( o movistar plus ). Una bona ocasió per comprovar com de motivada està la joventut de casa nostra, omplint el Palau de gom a gom i vivint intensament —sovint fins a les llàgrimes— el drama del poble palestí, alhora que el de tants i tants altres del món esmentats al llarg de l’espectacle-manifest.

Fabulós també el final, amb el cant coral del “Diguem NO!” de Raimon, repetint gairebé fins a l’infinit aquella frase: “NOSALTRES NO SOM D’EIXE MÓN!”

Una frase que tant m’emocionava fa seixanta-cinc anys i que em va sorprendre que encara ho fes, a les cinc de la matinada, embadocat davant del televisor. Em vaig sentir molt més viu del que és habitual els darrers anys…

Us ho deixo ací. Em passaré de nou el documental de RTVE PLAY i el trosset final que em vaig gravar al mòbil. Crec que tindré un bon dia: fa força vent, és bastant fred i penso anar-hi de cara, tot i que aquesta cançó del Raimón, “Al vent”, no la van cantar, i em va semblar que va ser una llàstima.

1 comentari a “Prolegòmens i Epíleg”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *