Abans que res hauria d’aclarir que tota aquesta feinada me la vaig buscar quan, confinat per la pandèmia i cansat de tanta inactivitat, em vaig decidir a ordenar i a adequar als temps que som, els papers antics de Cal Fernando, una feina que havia iniciat feia molts anys, encara amb la mare en plenes facultats i que, amb la seva memòria dels fets, alguns viscuts i d’altres transmesos i apresos dels seus pares i avis, m’ajudava a entendre el que aquelles lletres tan enrevessades i aquella escriptura tan complicada no m’acabava de permetre. Les meves notes de llavors encara eren allí i, com a mínim, em permetrien col·locar-ho tot cronològicament i, així, seguir més fàcilment l’evolució de les històries.
Vaig agafar el sistema cronològic americà de classificar fent una sola xifra de l’any, el mes i el dia, i així començar a traslladar-ho tot al ordinador. Allí les paraules en lletra impresa m’eren més intel·ligibles i àgils de llegir i, moltes vegades pel context de la frase, podia interpretar-ne el significat. També la repetició d’una mateixa o pareguda grafia en contextos semblants em permetia copsar el que deia. Amb les abreviacions em passava el mateix… O sigui que, a base de practicar, poques n’he deixat per a, al final, ensenyar-les a un paleògraf i que m’hi faci un repàs. És clar que també he digitalitzat i arxivat tots els documents originals a fi i efecte que de qualsevol mala translació sempre se’n pugui fer l’adequada esmena i, si això comporta un canvi de sentit en la interpretació que jo l’hi hagi donat, fer-ne la reparació pertinent.
He enyorat, però, la mare i la seva memòria privilegiada i des d’ací reivindico a totes les dones d’abans aquesta facilitat per a traspassar oralment, de mares a filles –o a fills, en el meu cas– aquests fets familiars en els quals –ja ho veureu– escassament se les hi cita i que, per a més inri, no ho podien fer de cap més manera ja que a poquíssimes les havien fet anar a l’escola a aprendre d’escriure i de llegir. Tradició n’hi diu el diccionari a aquesta transmissió per la parla dels coneixements i m’ha deixat ben perplex que ni en els documents de casa –que se’n deien de casa bona, i que ja ho veureu perquè penso transcriure’ls, si no tots, bastants– quan és l’hora de signar al peu, quasi sempre ho ha de fer algú altre per elles, ja que no en saben.
I, tornant als documents, sapigueu que el més antic que tinc aquest any ha fet els 300 ja que és del 10 de febrer de 1721 i que es refereix a un censal: “constituït per Tecla Manalt, viuda deixada d’Honuphrio (Onofre) Manalt, pharmacopeda, (apotecari) d’Alforja, en pagament per raó dels Capítols Matrimonials de la seva filla Maria Isabel que ha contret matrimoni amb el també apotecari de Mont-roig, Rafael Gombau, en no tenir -diu- diner, ni or, ni plata que sian suficients”.
I, si aquest és el més antic, em quedava per saber quin era el cognom de soltera de la Sra. Tecla ja que, -ja deia que escassament se les cita- i també des de quan que hi havia l’apotecaria a casa nostra si tampoc no sabia ni quan s’havia mort el seu marit. Calia, doncs, anar més endarrere però em trobava que els Registres Civils, i tot! ho havien cremar els carlistes al mig de la plaça del Mercadal (que ja veurem amb detall), i que havia d’anar a informar-me al Registre de l’Arxidiòcesi de Tarragona.
Tot el que hi vaig trobar, i hi vaig trobant, i la persistència de la pandèmia, ha fet que d’un petit endreç de documents de casa –que també els faré específicament i que en compartiré el que vegi que pugui tenir interès públic–, me n’hagi anat a buscar i remenar tot el que em semblava que “no em quadrava” potser perquè se n’havia despistat algun detall, o potser manipulada l’explicació, o qui sap si mai no va ser i es donava per cert, o era cert i important i -paradoxalment- ningú no ho sabia. En definitiva, que decidiria que n’hi diria “forats” a tot el que no li trobés coherència. Si després li’n trobava alguna possible explicació l’exposaria i que el lector l’accepti, si vol i, si no, que n’hi busqui una altra que li “quadri” més. En el fons, aprofitar aquesta incursió cap al passat per a mirar de trobar-hi les raons, causes o culpes de que, ara, ens toqui viure un present tan poc esperançador.
Per a equilibrar la negativitat d’aquest termini també n’hi diré “forat” a qualsevol finestra que il·lumini un quarto fosc i al clot o galeria que s’ha de fer perquè hi arribi la llum a allò que algú hi va amagar, fos per vergonya, per abús o per delicte. A la coberta aquests conductes que busquen la llum i les veritats els he escrit en blanc i els altres en negre.
A la meva edat, setanta-set, llavors, tot això també seria com voler reprendre la tradició ancestral que deia, però no solament limitant-la a l’àmbit familiar sinó donant-li també la dimensió del poble en el que vivim, que, al cap i a la fi, també està immers en la globalitat que totes les coses ara tenen. Per això utilitzaré els medis que mantinguin la memòria més enllà de la mort de les meves neurones: USBs, e-books, PDFs. etc…, o sigui això que us esteu mirant.
Aquesta que ve va ser la historia que de manera espontània vaig escriure fa 14 anys, en el moment del fet i que possiblement haurà donat peu a que ara estigui escrivint dels «forats i forats…» bicolors i contradictoris.
Va anar així…
EL FORAT DEL ROGER (escrit a les poques setmanes)
Aquella tarda primaveral l’havíem destinada a sembrar les patates la mare del Roger i filla meva, la Thais i la meva dona i mare seva al temps que àvia del protagonista, la Montse i, als efectes jo havia passat el motocultor pel terreny escollit tot just quan ja feia uns quants dies de la darrera i abundosa pluja –llavors encara plovia i plovia bé al nostre poble– i ja se n’havia evaporat part de l’aigua mentre que una altra part s’anava infiltrat terra endins. El color vermellós i la flaire i l’esponjositat donades per aquell rodet d’aixades revolucionades tècnicament augurava una bona feina.
Però ara tocava crestallar i els crestalls havien de ser rectes i uniformes quant a amplada i alçada a l’hora que fent-los seguint el pendent suau que permet que l’aigua hi corri però que també s’hi aturi. “Les Parades” n’hi diuen a aquesta part de terme per la senzilla raó que foren les primeres que ho assoliren a base de construir-hi murs de pedra seca que anivellaven les terres just amb el desnivell adequat a la funció de parar l’aigua en tota la seva amplada. Després es va adoptar erròniament també per als secants de a tot arreu del terme però el topònim que ja s’havia escrit sobre paper s’hi va quedar i encara hi diu.
Si hi ha algú que no sàpiga com es sembren les patates o els «trumfos» que en dèiem a Alforja més que no en diem ara, que no li vingui de nou ja que tot el procés és d’un sentit comú a prova de genis. Fixeu-vos que primer s’ha de fer un solc amb una aixada llarga i estreta a base d’anar-la clavant-la al terra tot reculant mirant cap endavant per a no perdre la correcta rectitud del solc que anem construint i que serà per on haurà de circular l’aigua. Arribats al final ens girarem en rodó i farem el mateix ara en direcció contrària i en aquest solc és on les dues meves ajudantes: mare i àvia del protagonista, l’una hi dipositarà a cada 30cms. un tros de «trumfo» amb almenys un grill de cara amunt, mentre que l’altra hi dipositarà entre mig un grapadet de guano i jo que ara obriré un altre solc, ara però llençant la terra colgant i tapant els trossos de patates i el guano d’entre mig. M’aturaré però i em posaré una estona ben dret i estirat per a calmar el dolor a la ronyonada abans d’iniciar una altra triple tongada de solcs i fou en una d’aquestes relaxacions que vaig veure com el fillol Roger que aquells dies ja començava a fer els primers passos ja amb el primer any acomplert feia unes poques setmanes i que li anava be de practicar sobre la terra tova recent conreada ja que si queia no es feia mal, però que ja se n’havia sortit i que anava decidit cap a un forat que a mi em va sorprendre de veure allí i que a ell em semblava que li cridava l’atenció ja que l’assenyalava amb el ditet estirat. Només vaig tenir temps de cridar ben fort; ¡Roger! aturat! ¡Quiet Roger! que ara vinc… I que, com de fet amb dos salts me li vaig posar al davant i no vegeu l’ensurt compartit i mig plorant abraçats l’un amb l’altre! Què hi feia aquell estrany forat d’uns trenta centímetres d’amplada i quina fondària deuria tenir? El més fàcil i ràpid era agafar una pedreta i tirar-la a dins tot escoltant el soroll de la topada amb el fons, fos d’aigua o de terra i sí, era de terra i no gaire profund pel que semblava… Així que me’n vaig anar a la caseta a buscar un full sencer de diari. El diari era El País i una vegada encès vaig tirar-lo a dins i que mentre caigués m’il·luminés el que hi trobava i que, una vegada al fons i sobre una enorme i allargada pedra em permetés deduir que era una de les tantes que conformaven la cúpula en forma de cimbori amb la qual es solien tapar i amb moltes garanties de que no es podessin ensorrar. Era el seu propi pes que les empenyia a enfonsar-se cap al interior de la paret lateral a la qual s’hi havia fet un solc d’uns altres 20 o 30cms per recolzar-les mentre que les parts de dalt de cadascuna es deixaven topar al bell mig de la cúpula central deixant anar les cordes on cadascuna estava lligada i de parella en parella d’oposades fins a quedar inamovibles. De fet, a la pràctica, se’n construïa primer un model a la terra ferma i després s’anava traslladant al citat solc obert a un metre aproximadament a sota del brocal. Finalment, es tapaven tots els forats i esquerdes entre pedres amb d’altres pedres i pedretes i s’acabava d’omplir de terra.
La causa de l’ensorrament no va ser d’altra que la molta més aigua que em baixava del poble per la construcció d’un enorme bloc de pisos on abans hi havia un hort i que la pluja que aquest abans retenia ara ja no ho feia i a més totes les canaleres desaiguaven al capdamunt del carrer i em baixaven a la primera parada de la finca. Aquella aigua que podia decantar-se cap als marges de més de cinc metres i fer-los enderrocar jo l’havia volgut retenir a base de fer crestalls paral·lels que la deixessin anar de forma controlada però aquesta acumulació sense jo haver tingut mai cap notícia de l’existència d’aquests pous de ventilació va provocar que aquest embasament s’anés escolant cap al solc on recolzava alguna de les bases d’una pedra i la fes desprendre’s cap al fons deixant aquell forat de 30cms a la superfície. El següent pas va ser enderrocar la resta i ja baixar al fons on veure-hi les dues arcades oposades que m’indicaven la direcció de la mina i que aquesta estava plena d’arenes i graves producte de grans aiguats procedents d’infiltracions des del barranc de les Creus a uns 80m de distància i on des de l’any 1991 impermeabilitzat a base de concret però que des de uns 800 anys abans que s’hi canalitzava l’aigua que feia rodar les moles dels molins de la vora de la riera i més concretament el Molí del Mig, les runes del qual encara hi son visibles.
la colapsar es anyoadant alguns passets . és quan complica l’anar recte. Després una de les dues ajudantes deixarà un tros de tubercle amb almenys un grill a la part superior i a una distància d’uns trenta centímetres, mentre que l’altra hi posarà entremig un grapadet d’adob. Seguidament jo ho taparé amb la mateixa aixada i manera culera de caminar i mitja volta i tornar a començar.
Va ser en aquest lapse que en posar-me dret per a alleugerir els muscles lumbars vaig veure que el fillol Roger que aquells dies començava a fer les primeres passetes ho estava provant ja que si queia no es feia mal per la blanor del sòl però que, de sobte!, me n’adono que va recte a un forat que mai jo havia vist allí i amb quatre salts com els dels esportistes olímpics dels salts de longitud m’imagino, arribo just a agafar-lo per la part superior posterior del jersei i abraçant-lo fortament per a calmar-li l’ensurt que sortia dels seus ulls i boca però que era no res en comparació de les cares de mare i filla ajudantes i que suposo de la meva tot i que no me la veia.
Després de retrocedir ràpidament. No entenia res! Vaig agafar una pedra i la vaig tirar a dintre mentre que comptava els segons i el soroll sec m’aclaria que no era d’aigua. Vaig anar a la caseta buscar un tros de diari vell i un encenedor, el vaig encendre i llençar forat avall. Era claríssim que era un dels pous de ventilació que es fan durant la construcció de les mines però la pregunta era ¿què hi feia allí, a cinc o sis metres sota una mina? Un altre paper em va permetre veure més clar el fons i l’enorme i llargaruda pedra que hi havia i que sabia, no pas per cap experiència, que una de les maneres de tapar aquests pous era a base de fer un rebaix circular d’uns trenta centímetres un metre poc més o menys de la boca i amb pedres recolzades en aquest solc i que oposades a banda i lligades amb cordes per la punta es deixarien caure molt poc a poc fins a trobar-se al mig amb un grau d’inclinació que pel propi pes les fes introduir-se més i més al rebaix que en vertical. Sempre es buscava la perfecta perpendicular i les següents serien les que formarien una creu recolzant-se a la junta a banda i banda de les dues primeres. Suposo que primerament l’haurien muntat sobre el terreny i que tenien totes les mesures estrictament exactes ja que no hi ha opció a desfer res si t’has quedat curt o t’has passat i la prova és que ni el pare me’n va parlar mai d’aquesta mina, que segurament és prou llarga com perquè hi hagin altres pous en altres llocs i que el que deu haver passat és que jo des que es va fer la casa bloc al cap d’amunt del carrer amb l’aigua de la teulada desaiguant-hi i desembocant a l’ampla de la parada al carrer quan abans era l’hort del Manró la que l’absorbia i tement que això em feria perillar els marges tan alts de sobre l’hort del Pansa l’havia volgut retenir a base d’uns crestalls que amortissin el cabal i que aquest embassament hauria fet que l’aigua es fes pas per on recolzava aquella pedra del fons i produís aquell forat.
Així és tal i com ho vaig viure en aquell moment, però aquest forat a dia d’avui ha tingut tantes repercussions i conseqüències posteriors que em porten a no donar res per fet ni tenir res massa clar, tot i així pròximament si la burocràcia m’ho permet i la salut m’acompanya us aniré narrant com avancen els esdeveniments esmentats i confio en algun dia poder-ne treure l’entrellat.
Continuarà…
