Total que cadascú cap a casa seva i jo també però passant per la Plaça del Mercadal on rememoraré els 90 anys de la proclamació de la Segona República Espanyola, un dia de glòria i alegria preludi però d’una de les èpoques més dramàtiques i tristes del nostre país es miri des de la part reduïda a Catalunya o des de la compartida d’Espanya. Dues realitats unides des de molts anys per una història comuna forjada entre tots i amb avenços i retrocessos i amb lluites i pauses de pau. Un dels primers avenços que en pervingueren, després de molts anys de reivindicar-lo, fou l’assoliment de l’Estatut de 1932 al cap d’un any i mig d’aquella data. Potser només per això hi podria haver hagut alguna quadribarrada en algun balcó però quan he vingut aquest matí a vacunar-me no n’he vista cap pels carrers que he passat i ara faré una mica més de volta i passaré pel Carrer Nou a veure si hi ha més sort. Cap ni una fins a l’Avinguda de Catalunya i tampoc en veig cap ni a dreta ni a esquerra quan la traspasso. Arribo al inici de la Baixada del Xalan i allí me’n recordo que a la primera casa de l’esquerre el pare em va dir que hi havia el local de la CNT i m’hi imagino que potser estaria obert llavors però que més aviat en passarien una mica ja que ells no estaven per partits ni per governs i que l’Anarquisme volia la llibertat total de l’individu…, i segueixo avall i al racó a l’esquerre trobo Cal Cervereta, un dirigent del Comitè que, paradoxalment, hi va acollir durant la Guerra Civil al rector del poble, mossèn Joaquim Girona, d’amagat de la resta de dirigents, però no de tots ja que, quan hi va haver certes sospites el mossèn deixà aquell amagatall i se’n va anar a la casa d’un altre membre del Comitè, del que no em cal dir el nom ja que no és a la ruta. Així que faig dues passes més i em trobo a Cal Rave, una gent molt religiosa on, mentre hi va ser es clar, el capellà cada diumenge hi anava a dir la missa només fent aquestes dues passes. Més complicat ho tenien els beats i beates que hi assistien ja que hi havien d’entrar quan no els veia ningú o no hi entraven i passaven dissimuladament de llarg si hi havia algú que els podia veure i pogués denunciar. No oblidem que al capdamunt del carrer us he dit que hi havia, la CNT, que també era un problema a considerar. Deixo ja aquest tram tan diversament aprofitat políticament i de seguida em creuo amb el Passatge 11 de Setembre i la Placeta del Condó (abans l’Hort del Portuguès) a la dreta i amb la Placeta dels Aiguats de 1994 a l’esquerre. Famosos els aiguats pels seus 403 litres el 10 d’octubre, dia de Sant Tomàs i perquè s’enduren la casa on hi ha la tal placeta a més d’inundar el cementiri i desastres arreu del terme. Ja veig enfront la Plaça del Mercadal perfectament solellada i contrastant amb la foscor de l’estret carreró que m’hi porta i, quan hi arribo, la mirada en va just al lloc on em van explicar que havia anat a parar el retrat de l’Alfons XIIIè llençat per l’alcalde des de dalt de la finestra i on la gent l’havia trepitjat i ultratjat tant com va voler. Me l’he imaginat a dalt a l’Anton Mariné, l’”Anton Pep” de renom de la casa, en l’eufòria d’aquell moment i rebent els aplaudiments i els visques de la gentada però, també, en un repent, en la mala sort que tingué d’haver hagut de dimitir d’alcalde “por un asunto de aguas”, segons diu –així de seca– la nota del ple de l’ajuntament i que, després, als inicis de la revolta feixista ésser assassinat pels “incontrolats d’esquerres” que, sabedors de com els comandaments militars i molt especialment el general Queipo de Llano, cada dia a través de Unión Radio animava els seus “controlats” i els donava els noms i adreces dels “rojos” que havien de liquidar, ells, ben erròniament, volien equilibrar la balança fent el mateix i malgrat les ordres dels seus caps de que no ho fessin. Potser només va ser una casualitat però, perquè en vegeu la causa-efecte, aquest assassinat i el d’altres cinc d’Alforja es produïren els 27 i 28 d’agost del 1936 encara no dues setmanes de l’afusellament d’unes 4.000 persones a la plaça de braus de Badajoz, massacre que va commoure el mon per les tantes víctimes i perquè els espectadors hi assistiren mudats i elegants com si anessin a veure una cursa de braus.
Si l’acusació a l’Anton Pep era pel mateix “asunto de aguas”, o no, potser no ho sabrem mai del cert ja que no hi va haver cap judici i tampoc no ho sabríem si n’hi hagués hagut. Les moltes altres execucions que el seguiren en la guerra però també en la llarga postguerra i fins a un any abans de morir el dictador -que encara les signava de cinc en cinc tot i les protestes i manifestacions a nivell mundial- son la demostració més evident de que la glòria d’aquell matí fou molt petita i curta i les penes molt llargues i encara no quantificades del tot. Potser, doncs, els hauria de donar la raó als que avui no han posat senyeres als balcons. Ací al Mercadal tampoc n’hi ha cap, ni quatribarrada, ni estelada, i tampoc ningú més que jo…
En arribar a l’alçada de la font no em puc aguantar un mig somriure quan recordo que per un altre assumpte d’aigua també va haver de dimitir d’alcalde l’Anton «Mero» ja que traslladà la font allí al mig des de l’antiga acollada a la paret de sobre però que es va oblidar de fer-hi l’abeurador i les males llengües varen dir que fou per a tenir més aigua per al seu hort si no se la bevien els molts cavalls i mules que s’hi portaven a ferrar a una de les dues ferreries que hi havia llavors a la plaça. El mini abeurador s’hi va fer posteriorment i l’aigua servia per a regar el després famós quadre de Joaquim Mir, «L’hort de l’alcalde». Així que vaig seguir marxant cap a casa i passava cap cot per sota dels porxos del Vidu quan, de sobte, em vaig recordar de l’amic Miquel Martí, “Miquel Fava” per a tothom, que a la casa de sobre hi havia viscut fins feia poc més d’un mes… Un brogit de records seus de tota mena em vingueren a la ment i m’esborraren del cap totes les cabòries que us anava compartint (i que si us hi voleu entretenir ja teniu feina) mentre que jo començava a evocar-ne de les seves i me n’ anava a la mútua infantesa ja que amb el seu germà Victorí ens portem només un dia i tant ell venia a jugar a casa com jo anava a casa seva i era on el petit Miquelet, com tots hem fet, feia de les seves i que t’havies d’estar per ell i …, més gran, es pararen les marraneries i es transformaren en rebequeries i en el voler anar sempre amb els grans. Tant era així que també s’hi va apuntar quan descobrirem a dalt d’un armariot vell de casa meva una escopeta molt antiga, de les que en deien de la fumereta, (que era per la peça sobre la recambra on anava el pistó) i la volíem anar a provar. Només sabíem que es carregaven pel forat del canó i, a més, havíem trobat una capsa amb tots els elements: un pot ple de pólvora negra (negra havia de ser que no té tanta potència com la blanca)i una mesureta a dins que no podia ser per cap altra cosa; també hi havien uns tacs de cartó per a separar la pólvora de les boles (bales) de plom i uns altres de més gruixuts que anirien al final, a sobre de tot. Ja només calia atacar-ho picant-hi suaument amb la vaqueta. També havíem trobat els pistons en forma de vas en una petita recambra incrustada a la culata però que, per seguretat, no s’havien de posar fins al moment de fer-la petar.
I ja ens teniu cap a la Sort, on la falcàrem entre dues fustes esteses sobre un petita feixa que havíem cavat a terra fent-la apuntar a la soca d’un oliver. També li havíem lligat un cordill al gallet per estirar-lo des d’una certa distància i que, per si petava tot que no rebéssim. Els dos germans em van dir que l’honor era per a mi i, posat el pistó sobre la fumereta i ajaguts a terra tots tres, vaig fer us d’aquell honor disparant el primer tret de la meva vida i que no vegi’s com va petar…, bé, veure no gaire degut a la fumada negra que va fer però el tro i el xoc del impacte sobre la soca sí que els vàrem sentir prou bé. Ah! i un bon trep que li va fer al pobre oliver que no en tenia cap culpa. Canalla…, coses de canalla gran.
Contents com a gínjols ara que jo ja tenia escopeta i el Victorí i el Salvador, son cosí, que en venien de família (tres germans, tres caçadors) també les tenien i de foc central i cartutxos com cal i ja podríem anar a caçar que també en teníem l’edat però que el Miquel també venia tot i que no la tenia prou, i que no va tardar gaire que els seus parents no la hi deixéssim la seva a estones, i que aviat no en portés la seva, que ja li havien comprat. També s’hi afegiren el Xavier Pujals i el Pere Jassans, de cal “Cañón”, i els sis formàrem una veritable colla, prou adequada com per a anar a la perdiu i caminar en formació escalonada al llarg dels vessants de les muntanyes de tal manera que, si el que anava per dalt les feia aixecar, els altres cinc, des de les diverses posicions, els hi podien disparar ben fàcilment. Si les tocàvem o no era una altra història com ho fou que anéssim al cap d’un temps al darrere de les noies i que llavors si que fou que no, que al Miquel no el vàrem deixar vindre més…, per massa petit i enredo i perquè totes les masses asclen.
Amb els anys i amb Franco mort, vàrem tornar a coincidir en els temes polítics i sindicals pagesos i amb els tires i arronses posteriors propis d’aquests gèneres. Ja madur ell i tirant a vells nosaltres, aquests darrers anys ell destinaria tots els vespres de la setmana a anar a treballar a la Cooperativa com la cosa més normal però que prou que ho va destacar i li ho va agrair des de la trona, el dia del seu enterrament l’Antonieta Freixes, en nom de l’entitat: Mai no n’havia volgut cobrar res!
La qualitat i la profunditat d’aquest gest –gens comú en els nostres paràmetres de comportament– les amagava amb el silenci –jo ni ho sabia– i les dissimulava sota el seu humor enginyós tirant a sarcàstic i a fotent i tan difícil d’imitar. També ho hauria estat d’oblidar-lo i, per això devia ser que la confluència d’aquests dos verbs em deuria portar a pensar-me’n una que s’adigués quant a possible a la seva manera de ser i comportar-se. Cosa tal que pensava jo que li hauria d’agradar que li proposés. Portava encara la seva esquela a la ma quan arribava a casa de retorn del seu funeral i contràriament al que em sol passar que no tinc cap lloc destinat on deixar-les aquesta vegada ho tenia clar: La posaria com a punt de llibre al que m’estava llegint i que no era d’altre que «REGLA DE VIDA» de Samuel Salomon, del que n’havíem parlat feia tres o quatre dies amb la Magda Salvadó, davant de la farmàcia o entre aquesta i l’estanc que seria el mateix i que fou on ella m’havia aturat i m’havia preguntat si sabia res de com estava el Miquel. Jo suposo que em devia quedar si no blanc, parat, ja que me n’acabava d’assabentar al mateix temps de que estava malalt que també estava a les últimes i, amb l’avís que no ho comentés gaire que la família s’ho portava amb molt secret. M’ho havia dit el Mikel Lòpez, el fisioterapeuta casat amb la Carlota una «neboda» seva (del Miquel) mentre em feia els massatges pertinents, dels quals n’acabava de sortir. Parat i blanc o blanc i parat no sabia pas com reaccionar i hauria quedat molt clara la resposta si no ho feia de seguida i sí, li vaig dir tot això que acabeu de llegir tot deduint que si tan malament estava -a les últimes- ja no tindria temps d’assabentar-se’n de la seva pròpia gravetat, que sempre és l’objectiu de la família el tal silenci. Si li hagués hagut de dir jo no li hauria dit res però si m’ho preguntava ella perquè li n’havien arribat veus, no li podia mentir i dir-li que estava be. Va ser després que, a partir d’aquestes casuístiques i des de la meva perspectiva atea a la seva de creient, li vaig preguntar que n’opinava del citat llibre i em va dir que el trobava molt dur i també que era d’altres temps…
Per tot plegat veig que a mi m’anirà be, però que també crec que al Miquel li agradaria, que em serveixi no com a recordatori d’on tocaria continuar llegint, sinó com el punt final precipitat –com el d’ell– i com a tap al “forat” on em precipitaria si seguia al peu de la lletra totes aquelles regles i consells. Més, havent-lo ja llegit fins a més de la meitat i fullejats per sobre i observades les moltes semblances entre ells, tampoc crec que em calgui ara que llegeixi tots els molts que en trobo. Suposo que combinant-los amb contractes, escriptures, capítols matrimonials, censals i etcs., que també son prou repetitius, se’m farà tot més amè i m’ajudarà en els meus objectius de conèixer-los i comprendre’ls.I si vull parlar dels “forats” en negre dels altres potser que primer parlem dels dels meus propis ancestres no per a criticar-los sinó per aprendre de com se’n van sortir.Ho faré tot seguit, però ara mateix considero que, encara abans, he de ser una mica més clar quant als conceptes que poden expressar-se amb aquesta paraula.
Definicions
Forat: “Obertura que travessa un cos o s’hi fica endins”, diu el Diccionari de la Llengua Catalana de l’I.E.C., mentre que el de la R.A.E. especifica tres accepcions per a Agujero: 1.- “Abertura más o menos redondeada en alguna cosa”, 2.- “Deuda, falta o pérdida injustificada de dinero en la administración de una entidad”, 3.- “Fabricante o vendedor de agujas”, i que el Cambridge Dictionary els diu Hole igualment al nom que al verb i que, per exemple, significarien, en nom: “There’s a hole in the roof”, (Hi ha un forat al sostre) i, en verb: “A torpedo holed the ship below the water and it quickly sank”. (Un torpede ha foradat el vaixell per sota l’aigua i aquest s’enfonsa ràpidament). Amb tot, en aquest cas concret, millor: «The holes and holes of memory» els primers en blanc i els segons en negre ho planxaria.
D’això se’n desprèn que excepte la núm. 3 de les espanyoles, cap més de les altres accepcions citades està composada per cap mena de material sinó tot el contrari ja que és precisament la interrupció brusca de la normalitat, de la continuïtat en una superfície regular, de la matèria que sigui, si en te, i si no en té se l’hi sobreentén, el que crea o constitueix un forat. Ves per on, doncs, em proposo escriure un llibre de coses que no són però que existeixen i que han format part del món on vivim i on ens movem des de molt abans que hi fóssim nosaltres, els humans.
Evidentment que els experts diuen que també n’hi ha, –i d’enormes!– al univers i que hi són des del inici del temps –si és que n’hi va haver d’inici–, o des de que hi ha matèria ja que potser necessitem matèria per a comprendre el que és el temps i, per tant, tampoc no hauria pogut ser una cosa sense l’altra. En tot cas, tot això va començar quan els “homos” vàrem ser conscients de la nostra existència com a tals i capaços d’entendre i comprendre coses i conceptes i fins i tot de posar-los-hi noms. A les que vèiem i tocàvem i a les que ni una cosa ni l’altra, però que semblava que hi faltaven, com als forats i a d’altres mancances: com a la foscor quan no hi ha llum i al fred quan manca la calor, o al firmament, que és molt lluny, o a Déu… I a tot un munt d’altres més… I a dubtar-ne, també, a vegades.
Ben aviat aquests humans essencials una de les primeres coses que farien seria utilitzar forats per a viure-hi. A trobar-hi connotacions positives mentre que els singularitzarien i els dirien cavernes. Allí estarien ben protegits de les inclemències del temps i de les urpes i dels ullals de les feres. També els anirien bé per a guardar-hi les peces caçades, els fruits collits, les pells a mig adobar, i molts etc. i etc. que hi anirien encabint i que aviat els complicarien l’existència comunal i els obligarien a pactar normes per a conviure-hi i a parlar per a entendre’s, i fins i tot, amb el pas del temps, a decorar-ho amb unes arts que els sensibilitzarien i ennoblirien.
D’altres forats foren els que, de manera més pragmàtica i és clar que també positiva, farien gratant al terra per a arribar a les llorigueres dels animals i robar-los els cadells indefensos i tendres o a les parets de pedra o a les soques dels arbres per a agafar-ne la mel de les abelles, insensibles com eren encara a les seves picades amb de tant de gruix de pèl que portaven a sobre. Forats d’aquests també els servien per a plantar-hi plantes i herbes i arbres que els donarien fruits saborosos i que havien arrencat del bosc i portat a prop de la caverna per poder cuidar-los millor i d’obtenir-ne els fruits en l’òptim moment de la maduració.
Molts milers d’anys després les cases les construirien amb murs de pedres i hi deixarien un forat per entrar-hi que li dirien porta i d’altres per a que hi entrés la llum que els dirien finestres. Aviat farien forats a les muntanyes per a retrobar-hi l’aigua que sempre hi havia rajat de manera espontània i que, de sobte, no sabien perquè (no tenien TV i no veien l’espai del temps) s’havia estroncat. O terra avall si era el toll de sempre el que s’havia assecat. Necessitaven aigua per regar tota aquella verdura i aquells fruiters que havien plantat primer ben a la vora de la caverna i després de les cases. A aquests forats verticals els dirien pous i als horitzontals els dirien mines. Aquestes, més complicades de fer, tenien l’avantatge que rajaven soles mentre que als pous, d’una manera o altra, l’aigua s’havia de fer pujar i era més complex… Més endavant m’hi esplaiaré més en això dels pous i de les mines… ja que és un tema vital (l’aigua és vida) i ho havia estat durant tota la història de la humanitat tot i que ara la menystinguem completament com a tantes coses…
No ho he dit però és clar que aquells forats no els podien fer amb les ungles com veien que ho feien la resta d’animals, molts per fer-hi el seu niu i alguns també per a menjar-se la niuada de l’altre. I sense oblidar-nos de l’exemple que reberen dels petits talps i de les seves llargues galeries per a menjar-se’ls els arrels a les plantes. Ningú se’n devia recordar quan dissenyava els metros per sota de les ciutats i les conduccions de l’aigua i dels desguassos i de l’electricitat i de la fibra òptica i els refugis per als bombardejos, d’aquells minúsculs animalons de dentetes rialleres.
Un salt gran va ser l’art de fabricar eines de pedra per a gratar aquella dura terra i, buscant-hi l’excel·lència minimalista i nominant-les fletxes i llances, fer que també servissin per a foradar, des dun tros lluny, els cossos dels animals.
Segurament que no sabien el perquè d’aquell líquid vermell que en sortia i que els deixava immòbils i podien pelar-los i menjar-se’ls tranquil·lament, però, com que sempre funcionava així, significava que anava bé i que tots els forats, almenys els que hem vist fins ara, eren positius i els anaven de cara. I així va anar durant centenars d’anys sense problemes.
Fins que algú es va preguntar el perquè d’aquell líquid vermell i ho va investigar i es va respondre a sí mateix i ho va explicar a qui va voler escoltar-lo i fins i tot li va donar una funció sagrada ja que deia que transportava i distribuïa l’ànima per tot el cos de l’home, divinitzant-lo. Es deia Miquel Servet i era de no gaire lluny d’ací, de Villanueva de Sigena o Vilanova de Sixena, com vulgueu dir-li que el lloc no es mourà d’on és ni deixarà de ser com és, i el més important: Perseguit per la Inquisició i fugit a França el veí Miquel s’hi amagava sota el nom de Michel de Villeneuve, o sigui que ni la una ni l’altra. Però que tampoc no li va servir de res ja que les seves idees innovadores el tenien enfrontat tant amb l’Església de Roma com amb la recent Reformada d’en Martí Luter i Jean Cauvin (Calvino, en espanyol). Precisament aquest darrer fou el que, a Ginebra, el va descobrir i va fer detenir i el portà a ser jutjat d’heretgia, condemnat i cremat a la foguera. Era el 27 d’octubre de 1553 i amb això jo finalitzaré les massa breus explicacions, tot i que crec que suficients per a un treball com aquest però que no deixaré de recomanar-vos que aprofundiu en el coneixement de la seva vida en d’altres fonts.
Sapigueu que fou a partir d’aquesta execució que, als països europeus del nord, majoritàriament protestants, va començar a imposar-se la idea que no es podia matar a algú per motius de fe. Fou el punt inflexió en el fanatisme religiós que des del segle IV s’imposava a qualsevol altra idea o mentalitat lliure pensadora. N’hi ha hagut molts –i n’hi ha de forats mentals com aquest, per on s’escolava –i s’escola encara– el coneixement i la intel·ligència i que em sortiran al pas i que els comentarem, o no, o simplement us diré on crec que són i ja vosaltres sereu prou grans per fer-hi el vostre forat i que us hi porti la llum alliberadora.
I ja que parlàvem d’animals, també els anava bé d’aprofitar-se d’aquelles pells tan peludes per a abrigar-se, però, per a fer-se’n vestits necessitaven agulles de les que encara no en sabien ni el nom, ni com eren, ni com es feien fins que, un dia, un espavilat ho va veure clar observant els ossets llarguets que destriava de la carn que s’anava menjant i llençava a terra. (Un altre espavilat i, a més, aquest va anar de sort: no el van rostir i devia ser perquè a les Sagrades Escriptures no hi havia cap capítol dedicat a les agulles o si hi era no els interessava gaire esbombolar-lo no fos que algú important se sentís al·ludit). Se m’ocorre l’excepció dels forats de les agulles per on passen els camells però que no hi haurien de poder passar els rics…, però que també hi passen. I, com ells, també en “passaré” jo i ho deixaré ací.
Deia que se’n va adonar, l’espavilat, que els hi podia fer punta fregant-los sobre pedres rasposes i fer-los servir després per a fer forats a les pells… quelcom semblant als forats que hi deixaven les fletxes que els havien abatut. Era ben lògic! Sempre una cosa portava a l’altra i el que calia ara era confrontar els forats per a fer-hi passar uns quants pèls llargs i gruixuts de l’un a l’altre forat i lligar-los i que s’unissin i agafessin les formes de la part del cos que volien cobrir! ¿Quants milers d’anys passarien perquè, un altre espavilat, fes un forat a l’altre cap de l’osset–punxó i hi enfilés el fil, ja tot una trena de pèls…o d’altres fibres? No ho sé és la resposta. Això és un misteri insondable, tot i que el progrés en sí mateix era el més lògic que podia passar i passava. Adaptar la temperatura del nostre cos, ara ja de mico–pelat, com ens titulà Desmond Morris al seu “The Naked Ape”, a base de cobrir-nos amb pells d’animals, ens permetria accedir als indrets més climatològicament severs del planeta i expandir-nos-hi de mica en mica fins a dominar-ho tot. Vet ací una altra prova de la importància dels forats i també de les agulles que els feien. Aquelles dones cosidores aprofitaven tot el que la caça els donava i de ben segur que més aviat que tard procurarien combinar els colors i les formes de les pells dels diversos animals però que, ni mai es podrien imaginar que d’allò se’n diria alguna vegada “confecció” i molt menys “alta costura” i que aquell ofici degeneraria en el que és la moda actualment: l’antítesi de l’aprofitament dels recursos i, per més INRI, de la plena acceptació dels “dictats” (paraula auto-inventada als efectes) d’uns “dictadors”, gairebé sempre estrafolaris, de les ridícules tendències.
Si fos filòleg potser us podria explicar perquè el català i el castellà van divergir tant a l’hora de construir la paraula protagonista del llibre, més quan, com veiem, va ser bàsica i primigènia per a transformar-nos en el que som… Una cosa tan senzilla, tan útil, tan antiga, ¿quan va començar a divergir en ambdues llengües? A l’una a partir del verb foradar i l’altra a partir de la cosa que feia els forats…
Recordo que a l’escola castellana de la meva infantesa el mestre castellà ens deia que els catalans teníem un avantatge molt important per a saber les paraules que havíem d’escriure amb la “h” inicial. Eren totes les que en català comencen amb “f” excepte: forat, fosc, fem i fàstic. I sí, deixant les altres tres i centrant-me en “forat”, funcionava, ja que podia ser “agujero” com a més comuna i “orificio” com a més refinada, ambdues sense “h”. Ara observo però que no era una excepció del tot ja que el verb foradar es tradueix per “horadar” i que llavors sí que va amb “h”. I també que si el que es forada és la terra és un “hoyo”, que també la porta. Ei!, però que no ha de ser gaire profund i més aviat ample a la superfície. És el “clot” dels catalans però que son els castellans i els anglesos els que el comencen amb “h”: “hoyo” i “hole”, i tant els hi fot que sigui més o menys profund o ample.
Ja veiem doncs quant de profit se’n pot treure d’això que no hi és que són els forats. I no en parlem en prevenció d’escatofília, dels tant o més profitosos per a nosaltres i per al medi ambient com el de fer un clotet a terra, defecar-hi i colgar el que ens ha sortit, precisament, de l’altre forat oposat a la boca però tan fonamental com ella per a que puguem subsistir. Un forat amagat i auto proscrit al que jo mateix, instintivament, me’n censuro de citar pel seu nom complet però que no se ben be perquè si ja no hi ha, com en temps del Miquel Servet, fogueres purificadores a les places públiques i… comunes (uns altres forats a un seient de fusta tan útils per a tothom durant tant anys!)
I…, ¿què me’n dieu que siguem ací, jo escrivint i d’altres llegint gràcies a què tots els nostres antecessors (inclosos els pares dels que encenien les purificadores fogueres) haurien après des d’un principi a usar els altres forats proscrits i amagats dels seus cossos? ¡Em refereixo, es clar, als de reproduir-nos a l’hora que sentir-nos immensament feliços! No sé si hi hauré d’entrar en aquestes matèries de tant obvi com és, tant això darrer com el que he citat anteriorment, però tampoc no us diré que aneu a la Wikipedia a informar-vos sobre la genialitat dels forats dels nostres propis genitals. Mediteu-hi una estona introspectivament i valoreu-ne el disseny, l’enginy, l’eficàcia, la companyia que fan…,els bons moments que donen! De moment, per la meva part: ¡¡¡Chapeau Creador!!!… o Creadora!!! Que no s’enfadin les feministes…
Bé, i tornant als animals i recordant i volent imitar el nostre rei mentider i “matador d’elefants” quan va dir allò de: “No lo haré más”, jo us diria que: jo tampoc…, m’hi voldria estendre gaire sobre aquests particulars. Però sí que no puc deixar de retreure-li que no va complir en el que s’esperava de la seva declaració puix que tot el que ha fet després ha estat sobrepassar en dimensió la d’aquells paquiderms i que, tot i ser d’un altre tipus la “pasta” concernent, la dimensió segueix essent elefantàstica!!! Vocable aquest a tenir en compte per a futures reals novetats emèrites…, o no. Doncs bé, jo que, com deia, bonament sí que voldria complir amb la meva promesa, també em temo que potser no tindré altre remei que explicar-vos el que trobi dins de forats imprevisibles que se m’obrin com a fruit de rocambolesques casualitats… I que una rècula d’aquestes podria ser la d’una pedra enorme que em vaig trobar als Fontanals al mig d’una parada i que al marge de sobre hi vaig veure clarament el forat que hi havia deixat i que la vaig agafar i, amb prou esforç la vaig aixecar fins a deixar-la a la vora per a col·locar-la-hi de nou. Vaig veure el solc que hi havia fet un senglar en empènyer-la i vaig suposar que un ratolí se li havia amagat a sota i que per això la va tirar daltabaix. Fa ser quan netejava la terra remoguda a fi que hi tornés a encaixar be que vaig notar el polit de la pedra de sota i fregant-la bé el tipus de pedra i la sanefa circular esculpida que hi havia. És clar que la vaig treure del tot i neta i posada plana sobre el terra net i regular vaig projectar amb la punta d’un bastonet la circumferència que em marcava la curvatura i em va donar un cercle de quelcom més d’un metre de diàmetre. Ben rentada amb aigua el color li va repujar cap a vermell i ressaltava d’allò més sobre les altres pedres negres, de pissarra, de tot el mur. Per això, qui fos i qui sap perquè, va deixar a la vista la part trencada i, aviat la molsa s’hi va enganxar i, amb el temps, li havia fet de camuflatge. Impossible de trobar-hi cap explicació lògica de restes d’alguna construcció religiosa per aquells indrets i vista la semblança en una possible pila baptismal de circumferència completa o de mitja adossada a la paret, vaig atribuir a un antic mitger d’aquell tros a l’hora que ermità de l’ermita de Sant Antoni, el popular i carismàtic «Ferrer de Sant Antoni» de tipus tan petit com les primeres filades d’una cabanya que m’havia ensenyat l’antiga propietaria, la Pilar Martorell, el dia que en vaig prendre possessió, però al que no li feia vergonya de cantar i de ballar per la plaça de l’ermita quelcom tan sonat com allò de:»A la gaia gaia cantava el vicari, que les noies maques no van al rosari -i que- a la gaia gaia cantava el rector, que les noies maques no van al sermó» entre moltes d’altres i de tota mena que s’en pensava ell mateix, amb molta gràcia, segons deien els que el van conèixer. I, essent que a la seva ermita mai no hi havia hagut pila baptismal i que a l’església del poble sí i que. a més. l’havien trencat els «incontrolats» el 1936 i que, per tant, molt probablement n’haurien llençat els trossos a la riera, potser davant mateix de la seva ermita, i ell n’hauria recollit aquell tros i l’havia amagat al marge, qui sap si amb l’esperança que mes aviat o més tard cauria el tal marge i algú la retrobaria i li faria fer al seu pensament el recorregut que ara li he fet jo al meu i també a tots vosaltres sense adonar-vos-en. Em calia comprovar encara dues coses: la definitiva pertanyença a una pila baptismal i un prestigiós arqueòleg, el Jaume Massó Carballido, m’ho va confirmar i que em digué que era de màrmor de Tarraco o Pedra de Santa Tecla. L’altra era saber si l’ermità era viu el 1936 i, als efectes, vaig anar al ajuntament a mirar el registre de defuncions i veure que, efectivament, no hi era, però que tampoc hi eren totes les caramboles que podien fer totes les boles d’aquella troballa. Va ser quan em va passar per davant la fulla del José Aliaga López, mort d’una escopetada el 6 de juny de 1943 i que era la primera vegada que li llegia el nom complert a qui els seus assassins, que el baixaven de la partida del Mas de’n Roig, carregat travesser sobre una mula, en creuar-se amb una colla de caçadors precisament també davant de l’ermita de Sant Antoni, els van dir, -emulant el Manelic a la Terra Baixa- que «havien matat el llop» però que tothom va saber entendre que era un pobre home que sembla ser que tenint por de la repressió franquista i no havent tingut temps de marxar cap a l’exili s’hauria amagat en algun lloc i que, sospitant que l’havien descobert va caminar camps a través i va fer cap a aquesta partida agrícola i en veient que hi havia fruita i verdura per a poder anar menjant, s’hi va buscar un aixopluc i s’hi va quedar. Els tres assassins fa molts anys que van morir sense que oficialment se’ls hagués jutjat i castigat o premiat -ves a saber, llavors- però els de la colla de caçadors que s’hi van creuar no van tenir cap reserva en explicar-ho i tot el poble en va anar ple durant força temps i també la vídua i una filla de Reus que pujaren a Alforja a demanar per la justícia però que no hi era. A la fulla del registre de defunció hi diu que fou enterrat al ………. i, curiosament, al cap de …… .. hi hagueren d’enterrar la ……. Cano, la mare del Miquel Tost (Navarret) i que, per ser germana de figures destacades de l’Anarquisme a nivell estatal i amb l’excusa de que no s’havia rebut la seva fe baptismal des de la ciutat de naixença, Múrcia, el clero local va dir que no volia que s’enterrés en terra cristiana i que tocava enterrar-la al mateix clot que hi havia el José Aliaga. Fou quan, emocionat, el Miquel em va explicar que el Josep Fusté se li va oferir per anar-hi amb una maceta i una escarpa i aprofundir-hi el clot per que els gats no poguessin arribar al seu cos. No podia deixar passar aquest any Fusté sense aquest homenatge al seu coratge d’enfrontar-se quan calia a qui calia. La darrera carambola és la que ho acaba de lligar tot és l’Antoni Àvila (Flautes) que m’explica que, essent molt jovenet, va veure des de dalt de la carena aquells darrers treballs i el moviment dels cossos cap a les vores per a poder aprofundir-ho i la calavera amb un forat al front del Josep Aliaga «alies» llop. I acostumat a llegir tants cadàvers d’infants i infantes que no s’havien pogut batejar per que ja naixien morts i que també eren enterrats allí i sabent-ne d’aquests darrers he cregut que calia nomenar-los com a persones que eren a manca de la consideració que no tingueren al seu moment i, alhora fer-me ressò de la que ja he dit que al seu moment va fer el Sr. Quimet Puig a l’ajuntament referida als afusellats el 1874 i, si és que es considera que es pot tornar a estudiar el tema que també s’hi afegissin els 75 del 13.1.1837 a l’emboscada de la riera d’Alforja, que veurem més endavant.
Tot això és en pla local però de cap manera podem passar de llarg per tantes carreteres amb tantes cunetes sembrades de desconeguts com aquests els familiars dels quals envellits d’anys i d’enyor tenen ja pocs anys per a morir-se aliviats d’haver, finalment, pogut treure els seus ancestres d’aquests forats indignes. Ja és hora de que sigui l’hora que els arribi llum blanca a aquests milers i milers d’éssers humans enterrats com a animals.********COMENÇAR NOU ixar deCom puc saber jo què hi pot haver posat algú –poderós per suposat– dins d’algun amagatall d’aquesta mena si després ho va colgar de terra o ho va tapiat amb formigó o ho va tancar sota el precinte de “document classificat durant XXXXXX… anys o més”? (la lletra X em serveix com a nombre romà mal escrit -com és el cas- o com a equivalent a incògnites successives. Trieu-ne el que més us agradi.)
És evident que si el que hi trobés te –o crec que te–, més interès periodístic que prevenció per possibles manies escatològiques, en qualsevol dels dos significats del mot, hauré de ser fidel a mi mateix i explicar-ho. Més que prometre, doncs –que deia a dalt– potser que ho deixéssim en bones intencions i honestedat personal… Al cap i a la fi, a mi no m’empeny cap interès crematístic ja que el que dic al començament «que ja està escrit» us ho podeu llegir amb tota llibertat i només si, algun, o alguns, els voleu en paper serà que me l’haureu de demanar i us l’enviaré pel cost de tot plegat. Ja en parlaríem. També «el que encara no», «Forats i forats», l’estic escrivint i l’aniré publicant i us els podreu anar llegint i, si al final en faig un llibre també en parlaríem del que valdria en paper i posat a casa.*** niré el voleu en paper que me l’haureu de demanar us ja està escrit com ja he dit: Cap mena de emolument us penso cobrar de cap edició que en faci de tot això en e-book que no siguin les despeses de l’editorial i que, si és en paper, que, a més a més, n’hagueu de pagar el cost del tal. Tampoc cap dispendi us generarà –us ho repeteixo– si us ho aneu baixant a mesura que ho vagi publicant durant el procés d’escriptura. Procés que recomença ací i que seguirà, segurament més lentament que ràpida, i que, espero i desitjo que s’acabi per pròpia voluntat abans que m’acabi jo. Més que res per a no donar feina a la família a buscar un epitafi que s’ajusti a tot això tan complicat com m’està sortint i que espero que continuï sortint-m’hi. Allò que deia de l’aranya que se’n va de presa en presa directament i en línia recta i no seguint el curs del fil cronològic. Aquest serà, doncs, –això és el més segur de tot– el meu darrer llibre encara que qui sap si m’ocuparà més espai que tots els quatre que he escrit fins ara. Tinc una llista feta en paper dels forats de tot tipus que m’he trobat en la meva vida i circumstàncies, però que, molt sovint se me’n obren d’altres en els que no hi havia pensat mai i que m’atrauen més. Són més espontanis i més frescos i, per tant, més vinculats a la disbauxa global actual i a la seva complicada comprensió en mig del brou informatiu mescla de sensibleries i comunicats de guerra (d’Ucraïna, fins ara, és clar, i d’Israel, que l’afegeixo en el darrer repàs abans de la pujada de dades) amanit tot amb els 11 Principis de la Propaganda de Goebbels, el pobre, que potser no s’hauria suïcidat amb la seva dona i les llurs sis criatures si s’hagués pogut imaginar l’èxit que tindria el seu sistema en el mon mediàtic actual. Quasi que us dic que us podeu fer un bon fart de riure si us els baixeu d’Internet i els teniu davant mentre sentiu les notícies i aneu analitzant cada frase i la hi ubiqueu al principi o als principis que la inspiren. No us estranyeu que poden ser dos i fins i tot tres alguna vegada. Primer us pot costar una mica però quan li agafeu pràctica aviat ho tindreu per la mà i més endavant fins hi podeu jugar amb la família o amb els amics a veure qui n’encerta més. Almenys us refareu l’autoestima i li podeu fer “butifarra” al paio de la tele que us volia enredar. Si, perquè el que passa a Gaza clama al Cel (a dalt he posat Israel però m’he equivocat i en lloc de rectificar-ho he preferit dir-vos que m’he deixat enredar pel 6è Principi, que és el d’”Orquestració”, ja que els medis, com una orquestra, no paraven de repetir-ho, i de considerar el bombardeig a Israel per part de Hamàs era el començament de la batalla quan només fou l’omplir a vessar de la botella de la paciència dels palestins confinats i comprimits sobre una mínima part d’un territori –que el 1947 era tot seu– a base de terrorisme d’estat continuat i polifacètic. Va ser, doncs, la primera gota que se’n sobreeixí i que, segons la dita, era quan calia esclafir la botella plena sobre el cap de l’enemic que l’havia omplert. Justificar a partir d’aquest moment l’extinció de tot un poble ancestral a un ritme com mai s’havia vist és una barbaritat. Parlo del que està passant i no puc endevinar el futur però si això s’arriba a produir només caldrà fer una regla de tres i si els nazis van estar 12 anys i 2 mesos per a assassinar a sis milions de jueus, el ritme dependrà de quan els costi ara a ells fer el mateix amb dos milions de palestins.
L’incomprensible de que jo pugui parlar amb aquest sarcasme és que ja estem (jo com a oient, almenys) acostumats a sentir a la comunitat internacional no com a tal sinó com una mena d’olla de grills on, tampoc el que crida més, ni el que argumenta millor son escoltats, sinó el que te més armament i públicament l’hi porta i l’exposa mentre manifesta que l’utilitzarà contra qui vulgui impedir que el seu aliat consumi l’extermini massiu que es proposa i proclama.
Tant costa convocar l’assemblea plenària a l’ONU i que els litigants exposin tots i cadascun dels greuges haguts, els demostrin amb documents, fotografies, gravacions, etc i responguin a les preguntes aclaridores que se’ls facin pels representants de cada nació i, una vegada sabuda la veritat del que va passar que es passi a votació l’acció que ha de resoldre d’una vegada per totes el problema.
Ha de ser, únicament, l’ONU o les tropes que l’ONU comandi qui ha d’aplicar les mesures de força si el que s’ha votat no es compleix per les bones.
Perdoneu si m’he passat, mentre feia el darrer repàs, intentant explicar el meu punt de vista momentani sobre una greu situació que, malauradament, podria devenir en dimensions absolutament imprevisibles enfocats com estan tots només a resoldre-la per la força. Solució aquesta que , amb la capacitat destructiva dels actuals armaments, hauria de ser impensable si els adversaris son d’una espècie que s’auto anomena sàvia i que nia en països civilitzats. Miraré d’abstenir-me’n tot quant pugui essent que sóc molt conscient que la informació en que he de basar aquestes opinions és molt complicada de verificar-n’hi l’autenticitat, com ja també he volgut deixar avinent amb el tema dels principis de’n Joseph Goebbels. Però hom és humà i veure tanta sang, tan fresca i tan innocent, a vegades el trasbalsa.
