L’autor
Jo i els meus entorns d’espais i de temps diversos
L’autor, jo, vaig ser el fruit de la mescla amorosa d’una noia pagesa de casa bona –anada a menys– i d’un voluntari a la Columna Durruti, retornat recentment de França després d’un exili de quasi quatre anys. I que, malgrat la misèria i les adverses circumstàncies de l’època vaig anar creixent i, al cap de disset anys m’interessava per la llengua i la cultura catalana a partir d’una conversa a la plaça del poble amb l’amic Xavier. M’ho recomanava per ajudar-me a sortir de l’aïllament a casa que m’havia auto imposat arrel de la mort del meu germà Miquel, de 13 anys, d’un càncer. Es tractaria d’unes classes de català que impartiria el Josep Fusté a l’entorn del seu foc a terra i d’una vesprada a la setmana per a cada grup o colla d’amics, i que –m’afegí–: “la resta de la nostra colla ja s’hi han apuntat”.
Li vaig dir que sí, que ho provaria i, de fet, l’experiència no va poder ser més positiva gràcies a la capacitat del Josep Fusté de fer-se proper a tothom però també de la de tocar tot un munt de temàtiques proscrites pel franquisme en l’escola i en el cada dia, com tot el que atenia als drets humans i als del reconeixement de la cultura catalana i muts també a les converses de casa no fos el cas que la significació política del passat “desafecte” del meu pare pogués tenir conseqüències. Era allò del: “no t’hi emboliquis” que em deien quan pretenia explorar alguna alternativa al marge del que disposaven les normes emanades de la dictadura feixista. Jo, però, que em sentia que havia madurat molt amb la pèrdua del meu germà però també que m’havia provocat dubtes i buits molt profunds em veia veia en la necessitat d’endinsar-me en aquell altre mon que m’ anava sorgint a partir de les xerrades en els interludis entre els pronoms febles i la vocal neutra o entre els accents tancats i oberts a les classes de vora del foc a terra del Fusté. Sí, i no hi veia altra opció que embolicar-m’hi…, fins al coll!
La literatura també podia ser una bona eina i, per això, el Josep, a més d’ensenyar-nos dels apòstrofs i a distingir els barbarismes i foragitar-los del parlar de cada dia, també ens feia fer redaccions i ens estimulava la imaginació fent-nos escriure, a les acaballes de cada curs, un treball per al concurs literari que organitzava ell per a cada grup o colla d’alumnes. En un d’aquests, que com a jurat hi havia el poeta i escriptor de Reus, en Xavier Amorós i en el que jo hi vaig guanyar el primer premi amb un mini relat titulat “M’agrada el vent”, aquest li va dir al Josep Fusté que em digués que “m’hi hauria de dedicar a escriure, que ho feia molt bé”.
La frase se’m va quedar gravada tal com us la dic però vaig anar sempre tan atabalat i sobre ocupat que mai no trobava el temps suficient –que no és poc en aquestes tasques– per a posar-m’hi. Jo mateix m’ho havia complicat encara més ja que, mentre feia la “mili”, a Saragossa, havia aprofitat per a matricular-me en una acadèmia especialitzada en banca y fer-hi un curset preparatori per a presentar-me a unes oposicions d’accés als tals establiments ja que, tal com anava tot, a la terra solament, no m’hi veia futur. I, ja llicenciat i a casa, i atès que el Banc Exterior d’Espanya n’havia convocat unes a Barcelona per a 15 places a distribuir per la zona de Catalunya, vaig decidir presentar-m’hi i fer les proves malgrat la dificultat que representava que érem: ¡212 els opositors!. Ho devia fer bé ja que una plaça va ser per a mi i de seguida em varen destinar a Reus. Això m’era molt favorable ja que, com que faríem horari intensiu, em permetria seguir vivint a Alforja –no l’havia dit, el nom del meu poble– i, amés, a les tardes podria aprofitar per a seguir ajudant el meu pare en les feines del tros i continuar mantenint i… ¡fins i tot millorant!, les nostres finques. Això sí, atrafegat fins a dalt de tot, ni semences de pensar en escriure ja que, amés, també m’havia casat amb la Montserrat Rull de la Mata i, en sis anys ja fórem cinc doncs ens vinguérem tres fills: dos nois i una noia o sigui: l’Hildebrand, la Thais i el Joel.
No segueixo més, de moment, per aquesta zona de tonalitats íntimes i gustos i flaires casolans i em planto ara en l’activisme social i polític que, amb l’arribada de la democràcia, em va portar a afiliar-me al PSC i ser-hi elegit regidor a l’ajuntament d’Alforja i conseller en la primera legislatura d’un organisme tan nou com el Consell Comarcal del Baix Camp, a Reus. Afiliat també a la UGT n’era delegat sindical a l’oficina del banc Exterior on ja he dit que hi treballava. El meu temps el complementaria després presidint diferents entitats d’àmbits tan diversos com la Creu Roja, també a Reus, i l’Ateneu Cultural Josep Taverna i la Cooperativa Agrícola, a Alforja. També vaig formar part d’una mena de comissió assessora de l’alcalde Miquel Cabré, el darrer del franquisme al poble però de mentalitat tan oberta com molts dels que foren elegits després en democràcia i sense anomenar a ningú i a títol personal, crec que fins i tot, superant-ne a alguns. El cas era que les eleccions municipals s’havien anat postergant ja que es temia per part del règim continuista que serien molt rupturistes i que el mandat de quatre anys dels alcaldes ja s’havia exhaurit. Mentre però que al nostre terme municipal hi estaven proliferant multitud de parcel·lacions il·legals i especulatives i nosaltres temíem que, si érem elegits, ens seria molt difícil de governar si ens trobàvem amb tot aquell desmembrament com un fet consumat. A tal fi, i comentat amb el company de partit, Robert Sarobé, va estar d’acord amb la necessitat de parlar amb l’alcalde Cabré i proposar-li que acceptés una mena de Comissió Consultiva que assistiria als plens, amb veu però sense vot, i que estaria formada per dos membres de cada partit dels tres que ens havíem presentat a les darreres eleccions. Demanada una reunió i concedida, l’alcalde ens ho va trobar molt bé i consultats CiU i PSUC acceptaren així mateix de formar-ne part. També pertanyia al Secretariat de la Unió de Pagesos, a la Junta dels Amics d’Alforja i a la de l’Associació de Pares i Mestres, els tres d’Alforja i que, en aquesta darrera em vaig haver d’enfrontar amb l’anomalia de que se seguís ensenyant a llegir en castellà als infants de tres anys del curs de Pre Escolar, entre ells el nostre fill gran. El dictador Franco ja havia estirat la pota feia temps, però l’ ”statu quo” podríem dir que l’havia posat travessera i estava barrant el pas a qualssevol canvi progressista. Vaig portar per via de la Comissió Consultiva citada a la consideració del proper ple de l’ajuntament aquesta anomalia i tothom va assentir en que s’hi havia de buscar una solució. Va ser una llàstima que els mestres castellans preferissin retornar cap a la seva terra que la nostra proposta d’organitzar les classes de manera que les dues mestres catalanes donessin els primers cursos als infants en català i els altres tres, de parla castellana, donessin els darrers als grans, en castellà. Ho he volgut deixar molt clar ja que em van acusar que era jo qui els havia fet marxar del poble i això no va ser ni és ni serà mai veritat.
Recordo amb molta més especial emoció i satisfacció la meva etapa a l’entitat Amics d’Alforja, pel que representava com a agrupació de persones altruistes a l’entorn del mestre Josep Taverna i Martines i del seu objectiu de millorar el poble millorant els seus veïns. Com a exemple citaré, també en el mateix entorn complicat del tardo–franquisme, la participació de l’entitat en l’organització, durant la primavera de l‘any 1976, (Franco havia mort feia quatre mesos”) d’un “Cicle de Conferències d’Iniciació a la Política” i que per a donar-hi més ressò també es publicaren en un llibre titulat “Les Terceres Vies a Europa”, que no m’estendré en detalls ara, però que podreu trobar per Internet i, amb una breu explicació també a la Wikipèdia, tot i que en aquesta es limitin a concentrar-ho a Barcelona i es deixi de citar que, –que jo sàpiga i com a mínim– també se n’organitzaren al Centre de Lectura de Reus i als citats “Amics” del nostre poble. Hauré de mirar si en trobo documentació suficient i sol·licitar a Wikipedia que ens hi afegeixin. Malaguanyats “Amics”…, a vegades penso i dic, tot parlant sol i evocant-los del color ataronjat d’aquella matinada que, mentre esperàvem l’autocar que ens portaria a l’enèsima etapa cap a l’Aneto jo em vaig apropar a fotografiar-los en la que seria la seva darrera sortida del Sol sobre el Parc dels “Amics” com a patrimoni col·lectiu de la majoria de famílies d’Alforja. En l’ordre del dia de l’assemblea convocada expressament els socis assistents votarien al cap d’unes quantes hores la cessió de tot el patrimoni a un ajuntament que no se’l mereixia i que els socis de la secció excursionista ja el dia abans havíem votat que no hi assistiríem ja que donàvem per perduda la votació i no volíem participar en afeblir encara més la convivència ciutadana. La història ho dirà…, o no?
I ja com a la darrera cabòria que m’impediria centrar-me en l’escriptura tenim la creació d’una empresa artesanal d’elaboració de melmelades: “Aliments Artesans Montserrat Rull”, que tot i que és discreta en dimensió s’ha fet molt gran en qualitat i, el que és més bo, aquesta se li ha reconegut –que és el més difícil– internacionalment. No n’ampliaré detalls que no és el lloc però sí que ho havia de dir per a fer més comprensible que la meva etapa d’escriptor s’hagués d’esperar a què em pre jubilessin del banc i em pogués centrar una mica. En tenia, ja i només 53, acabats de fer.
Em vaig estrenar, finalment doncs, el 2006 amb la publicació de la novel·la “El Pas de Mahoma”. Després vingué el recull de poemes satírics “Poesies per a ben pair”, del 2010. Vaig continuar amb “L’Àngel del Fracàs” publicada el 2012 que és una novel·la històrica sobre la vida del meu pare, voluntari a la Columna Durruti, i que ja he citat a dalt, al començament de tot. El darrer llibre el vaig treure, publicat en català i en castellà, el 2017 i es titulà “NIET, el no de Vasili Arkhipov que va salvar la meva vida…,(i la teva)” i que, actualitzat i traduït també al rus i a l’anglès el publico ara però només a la web. Tant aquest com els altres us els podeu llegir directament o, baixar-vos-els en PDF. I si algun us fa gràcia de tenir-lo en paper en tinc encara algunes existències i, mentre n’hi hagi, els preus serien: 13€ “El Pas de Mahoma”; 10€ “Poesies per a ben pair”; 21€ “L’Àngel del Fracàs”. Cas excepcional son les edicions en català i castellà del dit NIET que considero que us les he de regalar ja que les versions noves, a més d’estar actualitzades, consten de 30 pàgines més, i no estaria be que us els cobrés. Aquestes edicions doncs, us les enviaré en català o en castellà segons em digueu, i si van junt amb la comanda d’algun altre llibre en paper. Representarà que només us en cobraria el pes de més dels ports i que aquests dependrien de la distància on tingueu la vostra residència.
Les Meves Obres
Els meus llibres no son altra cosa que la fixació sobre paper o sobre quelcom tan extraordinari com immens com és la informàtica, de fragments de vida, llargament viscuts i pensats que voldria compartir essent que a mi em van ajudar a ser com soc i a sentir-m’hi be i que potser a tu, lector, també t’hi ajudarien amb més o menys mesura. Només ho podràs saber si els llegeixes…
No crec que triguis gaires pàgines a albirar alguna cosa que sintonitzi amb les teves pròpies experiències o que hi contrasti tant que t’intrigui i que vulguis treure’n l’entrellat. Et convido a explorar-ho i a fer-te, si vols, una mica teu aquest món que, a cops també -com deia en Raimon- m’ha fet a mi i que intento recrear per a constància futura d’uns passats prou rars com els presents d’ara.
Benvingut i gràcies si et decideixes a formar part d’aquest viatge!
Definicions
Forat: “Obertura que travessa un cos o s’hi fica endins”, diu el Diccionari de la Llengua Catalana de l’I.E.C., mentre que el de la R.A.E. especifica tres accepcions per a Agujero: 1.- “Abertura más o menos redondeada en alguna cosa”, 2.- “Deuda, falta o pérdida injustificada de dinero en la administración de una entidad”, 3.- “Fabricante o vendedor de agujas”, i que el Cambridge Dictionary els diu Hole igualment al nom que al verb i que, per exemple, significarien, en nom: “There’s a hole in the roof”, (Hi ha un forat al sostre) i, en verb: “A torpedo holed the ship below the water and it quickly sank”. (Un torpede ha foradat el vaixell per sota l’aigua i aquest s’enfonsa ràpidament). Amb tot, en aquest cas concret, millor: “The holes and holes of memory” els primers en blanc i els segons en negre ho planxaria.
D’això se’n desprèn que excepte la núm. 3 de les espanyoles, cap més de les altres accepcions citades està composada per cap mena de material sinó tot el contrari ja que és precisament la interrupció brusca de la normalitat, de la continuïtat en una superfície regular, de la matèria que sigui, si en te, i si no en té se l’hi sobreentén, el que crea o constitueix un forat. Ves per on, doncs, em proposo escriure un llibre de coses que no són però que existeixen i que han format part del món on vivim i on ens movem des de molt abans que hi fóssim nosaltres, els humans.
Evidentment que els experts diuen que també n’hi ha, –i d’enormes!– al univers i que hi són des del inici del temps –si és que n’hi va haver d’inici–, o des de que hi ha matèria ja que potser necessitem matèria per a comprendre el que és el temps i, per tant, tampoc no hauria pogut ser una cosa sense l’altra. En tot cas, tot això va començar quan els “homos” vàrem ser conscients de la nostra existència com a tals i capaços d’entendre i comprendre coses i conceptes i fins i tot de posar-los-hi noms. A les que vèiem i tocàvem i a les que ni una cosa ni l’altra, però que semblava que hi faltaven, com als forats i a d’altres mancances: com a la foscor quan no hi ha llum i al fred quan manca la calor, o al firmament, que és molt lluny, o a Déu… I a tot un munt d’altres més… I a dubtar-ne, també, a vegades.
Ben aviat aquests humans essencials una de les primeres coses que farien seria utilitzar forats per a viure-hi. A trobar-hi connotacions positives mentre que els singularitzarien i els dirien cavernes. Allí estarien ben protegits de les inclemències del temps i de les urpes i dels ullals de les feres. També els anirien bé per a guardar-hi les peces caçades, els fruits collits, les pells a mig adobar, i molts etc. i etc. que hi anirien encabint i que aviat els complicarien l’existència comunal i els obligarien a pactar normes per a conviure-hi i a parlar per a entendre’s, i fins i tot, amb el pas del temps, a decorar-ho amb unes arts que els sensibilitzarien i ennoblirien.
D’altres forats foren els que, de manera més pragmàtica i és clar que també positiva, farien gratant al terra per a arribar a les llorigueres dels animals i robar-los els cadells indefensos i tendres o a les parets de pedra o a les soques dels arbres per a agafar-ne la mel de les abelles, insensibles com eren encara a les seves picades amb de tant de gruix de pèl que portaven a sobre. Forats d’aquests també els servien per a plantar-hi plantes i herbes i arbres que els donarien fruits saborosos i que havien arrencat del bosc i portat a prop de la caverna per poder cuidar-los millor i d’obtenir-ne els fruits en l’òptim moment de la maduració.
Molts milers d’anys després les cases les construirien amb murs de pedres i hi deixarien un forat per entrar-hi que li dirien porta i d’altres per a que hi entrés la llum que els dirien finestres. Aviat farien forats a les muntanyes per a retrobar-hi l’aigua que sempre hi havia rajat de manera espontània i que, de sobte, no sabien perquè (no tenien TV i no veien l’espai del temps) s’havia estroncat. O terra avall si era el toll de sempre el que s’havia assecat. Necessitaven aigua per regar tota aquella verdura i aquells fruiters que havien plantat primer ben a la vora de la caverna i després de les cases. A aquests forats verticals els dirien pous i als horitzontals els dirien mines. Aquestes, més complicades de fer, tenien l’avantatge que rajaven soles mentre que als pous, d’una manera o altra, l’aigua s’havia de fer pujar i era més complex… Més endavant m’hi esplaiaré més en això dels pous i de les mines… ja que és un tema vital (l’aigua és vida) i ho havia estat durant tota la història de la humanitat tot i que ara la menystinguem completament com a tantes coses…
No ho he dit però és clar que aquells forats no els podien fer amb les ungles com veien que ho feien la resta d’animals, molts per fer-hi el seu niu i alguns també per a menjar-se la niuada de l’altre. I sense oblidar-nos de l’exemple que reberen dels petits talps i de les seves llargues galeries per a menjar-se’ls els arrels a les plantes. Ningú se’n devia recordar quan dissenyava els metros per sota de les ciutats i les conduccions de l’aigua i dels desguassos i de l’electricitat i de la fibra òptica i els refugis per als bombardejos, d’aquells minúsculs animalons de dentetes rialleres.
Un salt gran va ser l’art de fabricar eines de pedra per a gratar aquella dura terra i, buscant-hi l’excel·lència minimalista i nominant-les fletxes i llances, fer que també servissin per a foradar, des d’un tros lluny, els cossos dels animals.
Segurament que no sabien el perquè d’aquell líquid vermell que en sortia i que els deixava immòbils i podien pelar-los i menjar-se’ls tranquil·lament, però, com que sempre funcionava així, significava que anava bé i que tots els forats, almenys els que hem vist fins ara, eren positius i els anaven de cara. I així va anar durant centenars d’anys sense problemes.
Fins que algú es va preguntar el perquè d’aquell líquid vermell i ho va investigar i es va respondre a sí mateix i ho va explicar a qui va voler escoltar-lo i fins i tot li va donar una funció sagrada ja que deia que transportava i distribuïa l’ànima per tot el cos de l’home, divinitzant-lo. Es deia Miquel Servet i era de no gaire lluny, de Villanueva de Sigena o Vilanova de Sixena, com vulgueu dir-li que el lloc no es mourà d’on és ni deixarà de ser com és, i el més important: Perseguit per la Inquisició i fugit a França el veí Miquel s’hi amagava sota el nom de Michel de Villeneuve, o sigui que ni la una ni l’altra. Però que tampoc no li va servir de res ja que les seves idees innovadores el tenien enfrontat tant amb l’Església de Roma com amb la recent Reformada d’en Martí Luter i Jean Cauvin (Calvino, en espanyol). Precisament aquest darrer fou el que, a Ginebra, el va descobrir i va fer detenir i el portà a ser jutjat d’heretgia, condemnat i cremat a la foguera. Era el 27 d’octubre de 1553 i amb això jo finalitzaré les massa breus explicacions, tot i que crec que suficients per a un treball com aquest però que no deixaré de recomanar-vos que aprofundiu en el coneixement de la seva vida en d’altres fonts.
Sapigueu que fou a partir d’aquesta execució que, als països europeus del nord, majoritàriament protestants, va començar a imposar-se la idea que no es podia matar a algú per motius de fe. Fou el punt inflexió en el fanatisme religiós que des del segle IV s’imposava a qualsevol altra idea o mentalitat lliure pensadora. N’hi ha hagut molts –i n’hi ha de forats mentals com aquest, per on s’escolava –i s’escola encara– el coneixement i la intel·ligència i que em sortiran al pas i que els comentarem, o no, o simplement us diré on crec que són i ja vosaltres sereu prou grans per fer-hi el vostre forat i que us hi porti la llum alliberadora.
I ja que parlàvem d’animals, també els anava bé d’aprofitar-se d’aquelles pells tan peludes per a abrigar-se, però, per a fer-se’n vestits necessitaven agulles de les que encara no en sabien ni el nom, ni com eren, ni com es feien fins que, un dia, un espavilat ho va veure clar observant els ossets llarguets que destriava de la carn que s’anava menjant i llençava a terra. (Un altre espavilat i, a més, aquest va anar de sort: no el van rostir i devia ser perquè a les Sagrades Escriptures no hi havia cap capítol dedicat a les agulles o si hi era no els interessava gaire esbombolar-lo no fos que algú important se sentís al·ludit). Se m’ocorre l’excepció dels forats de les agulles per on passen els camells però que no hi haurien de poder passar els rics…, però que també hi passen. I, com ells, també en “passaré” jo i ho deixaré ací.
Deia que se’n va adonar, l’espavilat, que els hi podia fer punta fregant-los sobre pedres rasposes i fer-los servir després per a fer forats a les pells… quelcom semblant als forats que hi deixaven les fletxes que els havien abatut. Era ben lògic! Sempre una cosa portava a l’altra i el que calia ara era confrontar els forats per a fer-hi passar uns quants pèls llargs i gruixuts de l’un a l’altre forat i lligar-los i que s’unissin i agafessin les formes de la part del cos que volien cobrir! ¿Quants milers d’anys passarien perquè, un altre espavilat, fes un forat a l’altre cap de l’osset–punxó i hi enfilés el fil, ja tot una trena de pèls…o d’altres fibres? No ho sé és la resposta. Això és un misteri insondable, tot i que el progrés en sí mateix era el més lògic que podia passar i passava. Adaptar la temperatura del nostre cos, ara ja de mico–pelat, com ens titulà Desmond Morris al seu “The Naked Ape”, a base de cobrir-nos amb pells d’animals, ens permetria accedir als indrets més climatològicament severs del planeta i expandir-nos-hi de mica en mica fins a dominar-ho tot. Vet ací una altra prova de la importància dels forats i també de les agulles que els feien. Aquelles dones cosidores aprofitaven tot el que la caça els donava i de ben segur que més aviat que tard procurarien combinar els colors i les formes de les pells dels diversos animals però que, ni mai es podrien imaginar que d’allò se’n diria alguna vegada “confecció” i molt menys “alta costura” i que aquell ofici degeneraria en el que és la moda actualment: l’antítesi de l’aprofitament dels recursos i, per més INRI, de la plena acceptació dels “dictats” (paraula auto-inventada als efectes) d’uns “dictadors”, gairebé sempre estrafolaris, de les ridícules tendències.
Si fos filòleg potser us podria explicar perquè el català i el castellà van divergir tant a l’hora de construir la paraula protagonista del llibre, més quan, com veiem, va ser bàsica i primigènia per a transformar-nos en el que som… Una cosa tan senzilla, tan útil, tan antiga, ¿quan va començar a divergir en ambdues llengües? A l’una a partir del verb foradar i l’altra a partir de la cosa que feia els forats…
Recordo que a l’escola castellana de la meva infantesa el mestre castellà ens deia que els catalans teníem un avantatge molt important per a saber les paraules que havíem d’escriure amb la “h” inicial. Eren totes les que en català comencen amb “f” excepte: forat, fosc, fem i fàstic. I sí, deixant les altres tres i centrant-me en “forat”, funcionava, ja que podia ser “agujero” com a més comuna i “orificio” com a més refinada, ambdues sense “h”. Ara observo però que no era una excepció del tot ja que el verb foradar es tradueix per “horadar” i que llavors sí que va amb “h”. I també que si el que es forada és la terra és un “hoyo”, que també la porta. Ei!, però que no ha de ser gaire profund i més aviat ample a la superfície. És el “clot” dels catalans però que son els castellans i els anglesos els que el comencen amb “h”: “hoyo” i “hole”, i tant els hi fot que sigui més o menys profund o ample.
Ja veiem doncs quant de profit se’n pot treure d’això que no hi és que són els forats. I no en parlem en prevenció d’escatofília, dels tant o més profitosos per a nosaltres i per al medi ambient com el de fer un clotet a terra, defecar-hi i colgar el que ens ha sortit, precisament, de l’altre forat oposat a la boca però tan fonamental com ella per a que puguem subsistir. Un forat amagat i auto proscrit al que jo mateix, instintivament, me’n censuro de citar pel seu nom complet però que no se ben be perquè si ja no hi ha, com en temps del Miquel Servet, fogueres purificadores a les places públiques i… comunes (uns altres forats a un seient de fusta tan útils per a tothom durant tant anys!)
I…, ¿què me’n dieu que siguem ací, jo escrivint i d’altres llegint gràcies a què tots els nostres antecessors (inclosos els pares dels que encenien les purificadores fogueres) haurien après des d’un principi a usar els altres forats proscrits i amagats dels seus cossos? ¡Em refereixo, es clar, als de reproduir-nos a l’hora que sentir-nos immensament feliços! No sé si hi hauré d’entrar en aquestes matèries de tant obvi com és, tant això darrer com el que he citat anteriorment, però tampoc no us diré que aneu a la Wikipedia a informar-vos sobre la genialitat dels forats dels nostres propis genitals. Mediteu-hi una estona introspectivament i valoreu-ne el disseny, l’enginy, l’eficàcia, la companyia que fan…,els bons moments que donen! De moment, per la meva part: ¡¡¡Chapeau Creador!!!… o Creadora!!! Que no s’enfadin les feministes…
Bé, i tornant als animals i recordant i volent imitar el nostre rei mentider i “matador d’elefants” quan va dir allò de: “No lo haré más”, jo us diria que: jo tampoc…, m’hi voldria estendre gaire sobre aquests particulars. Però sí que no puc deixar de retreure-li que no va complir en el que s’esperava de la seva declaració puix que tot el que ha fet després ha estat sobrepassar en dimensió la d’aquells paquiderms i que, tot i ser d’un altre tipus la “pasta” concernent, la dimensió segueix essent «elefantàstica»!! Vocable aquest a tenir en compte per a futures reals novetats emèrites…, o no.
Doncs bé, jo que, com deia, bonament sí que voldria complir amb la meva promesa, també em temo que potser no tindré altre remei que explicar-vos el que trobi dins de forats imprevisibles que se m’obrin com a fruit de rocambolesques casualitats… I que una rècula d’aquestes podria ser l’aventura d’una pedra enorme que em vaig trobar als Fontanals al mig d’una parada i que al marge de sobre hi vaig veure clarament el forat que hi havia deixat i que la vaig agafar i, amb prou esforç la vaig aixecar fins a deixar-la a la vora per a col·locar-la-hi de nou. Vaig veure el solc que hi havia fet un senglar en empènyer-la i vaig suposar que un ratolí se li havia amagat a sota i que per això la va tirar daltabaix. Fa ser quan netejava la terra remoguda a fi que hi tornés a encaixar be, que vaig notar el polit de la pedra de sota i fregant-la bé el tipus de pedra i la sanefa circular esculpida que hi havia. És clar que la vaig treure del tot i neta i posada plana sobre el terra, també net i regularment aplanat, vaig projectar amb la punta d’un bastonet la circumferència que em marcava la curvatura i em va donar un cercle de quelcom més d’un metre de diàmetre. Ben rentada amb aigua el color li va repujar cap a vermell i ressaltava d’allò més sobre les altres pedres de pissarra, de tot el mur. Per això, qui fos i qui sap perquè, va deixar a la vista la part trencada i que la molsa que s’hi va enganxar, amb el temps li havia fet de camuflatge. Impossible de trobar-hi cap explicació relativa a restes d’alguna construcció religiosa per aquells indrets i vista la semblança en una possible pila baptismal de peu i de circumferència completa o de mitja i adossada a la paret. Per tot això, li ho vaig atribuir a un antic mitger d’aquell tros a l’hora que ermità de Sant Antoni, el popular i carismàtic “Ferrer de Sant Antoni” de tipus tan petit com les primeres filades d’una cabanya que m’havia ensenyat l’antiga propietària, la Pilar Martorell, el dia que vaig prendre possessió de la finca i que també me’n digué que no li feia vergonya de cantar i de ballar per la plaça de l’ermita i a ritme de vals allò tan sonat com: ”A la gaia gaia cantava el vicari, que les noies maques no van al rosari -i que seguia- «A la gaia gaia cantava el rector, que les noies maques no van al sermó” , entre moltes d’altres i de tota mena que se’n pensava ell mateix, amb molta gràcia, segons tots els que el van conèixer. I, essent que a la seva ermita mai no hi havia hagut pila baptismal i que a l’església del poble sí i que, a més l’havien trencat els “incontrolats” del 1936 i que, per tant, molt probablement n’haurien llençat els trossos a la riera, potser davant mateix de la seva ermita, i que ell mateix n’hauria recollit aquell tros i l’hauria amagat al marge, qui sap si amb l’esperança que més aviat o més tard s’ensorraria i algú la retrobaria i li faria fer al seu pensament el recorregut que ara li he fet jo al meu i també a tots vosaltres sense adonar-me’n ni adonar-vos-en. Em calia comprovar encara dues coses: la definitiva pertinença a una pila baptismal i que un prestigiós arqueòleg, el Jaume Massó Carballido em va confirmar i que em digué que era de marbre de Tarraco o Pedra de Santa Tecla; i l’altra era saber si l’ermità era viu el 1936 i, als efectes, vaig anar al ajuntament a mirar el registre de defuncions d’aquelles dades i veure-hi que, efectivament, no hi era, però que sí que hi eren totes les altres caramboles que podien fer totes les boles d’aquella troballa. Va ser quan em va passar per davant la fulla del José Aliaga López, mort d’una escopetada el 6 de juny de 1943 i que era la primera vegada que li llegia el nom complert a qui els seus assassins, que el baixaven de la partida del Mas d’en Roig, carregat travesser sobre una mula, en creuar-se amb una colla de caçadors precisament també davant de l’ermita de Sant Antoni, els van dir, -emulant el Manelic a la Terra Baixa- que “havien matat el llop” però que tothom va saber entendre que era un pobre home que sembla ser que tenint por de la repressió franquista i no havent tingut temps de marxar cap a l’exili s’hauria amagat en algun lloc i que, sospitant que l’havien descobert va caminar camps a través i va fer cap a aquesta partida agrícola i en veient que hi havia fruita i verdura per a poder anar menjant, s’hi va buscar un aixopluc i s’hi va quedar. Els tres assassins fa molts anys que van morir sense que oficialment se’ls hagués jutjat i castigat o premiat -ves a saber, llavors- però els de la colla de caçadors que s’hi van creuar no van tenir cap reserva en explicar-ho i tot el poble en va anar ple durant força temps i també la vídua i una filla de Reus que pujaren a Alforja a demanar per la justícia però que no hi era. A la fulla del registre de defunció hi diu que fou enterrat al 6 de juny de 1943 i, com són a vegades, d’enrevessades les coses! Al cap de cinc anys, en aquell mateix espai hi hagueren d’enterrar la Maria Cano Ruiz, la mare del Miquel Tost (Navarret) i que, per ser germana de figures destacades de l’Anarquisme a nivell estatal i amb l’excusa de que no s’havia rebut la seva fe baptismal des de la ciutat de naixença, Múrcia, el clero local va dir que no volia que s’enterrés en terra cristiana i que tocava enterrar-la al mateix clot que hi havia el José Aliaga. Fou quan, emocionat, el Miquel em va explicar que el Josep Fusté se li va oferir per anar-hi amb una maceta i una escarpa i aprofundir-hi el clot a fi que els gats no poguessin arribar al seu cos. No podia deixar passar aquell any Fusté sense aquest homenatge al seu coratge d’enfrontar-se quan calia a qui calia. La darrera carambola és la que ho acaba de lligar tot és l’Antoni Àvila (Flautes) que m’explicà que, essent molt jovenet, va veure des de dalt de la carena aquells darrers treballs i el moviment dels cossos cap a les vores per a poder aprofundir-ho i la calavera amb un forat al front del Josep Aliaga “alies” llop. I acostumat a llegir tants cadàvers d’infants i infantes que no s’havien pogut batejar per que ja naixien morts i que també eren enterrats allí i sabent-ne d’aquests darrers he cregut que calia nomenar-los com a persones que eren a manca de la consideració que no tingueren al seu moment i, alhora fer-me ressò de la mateixa que ja he dit que al seu moment va fer el Quimet Puig a l’ajuntament referida als afusellats del 1874 i, si és que es considera que es pot tornar a estudiar el tema que també s’hi afegissin els 75 del 13.1.1837 a l’emboscada de la riera d’Alforja, que veurem més endavant.
Tot això és en pla local però de cap manera podem passar de llarg per tantes carreteres amb tantes cunetes sembrades de desconeguts com aquests, els familiars dels quals envellits d’anys i d’enyor tenen ja pocs anys per a morir-se alleugerits d’haver, finalment, pogut treure els seus ancestres de tots aquests centenars de forats indignes. Ja és hora de que sigui l’hora que els arribi llum blanca a aquests milers d’éssers humans enterrats com a animals i això també vol dir que caldria que l’actual govern progressista d’Espanya i del mateix coll a Catalunya s’espavilessin en prioritzar-ho no sigui el cas que els que els substitueixin no hi tirin encara més formigó a sobre.
Forats i… Forats
( La Coberta )

Els jueus tenen el Mur de les Lamentacions on, als forats (1) d’entre les pedres hi poden introduir paperets escrits en demanda a Deu de solucions per als seus mals més dolorosos i per als seus problemes més greus. Si tenim en compte els anys que fa que fan això i els nombrosos fidels que continuen fent-ho, hauríem d’admetre que aquest sistema ha de ser, per força, ben eficient a l’hora que, com és del tot evident, extremadament econòmic.
Així pensava jo quan ho escrivia, abans de la darrera guerra, però ara que, finalment, ho repasso per a publicar-ho ho he de rectificar en vista de tanta crueltat sobre tants innocents i durant tant temps. Puc no deixar de creure que els fidels de bona fe i de classes humils segueixin deixant els seus paperets als forats del seu mur però que ja que aquests no surten a la tele a mi no me’n queda d’altra que concentrar el meu fàstic i el meu odi tant sobre les forces armades d’aquest país d’aquest racó del Mediterrani com a sobre les del nord de l’altra banda de l’Atlàntic que els hi aporten la munició i els medis per a llençar-la en virtut de desconeguts però per força descomunals objectius geoestratègics de difícil comprensió però de implacable constatació. Que Déu els perdoni, si pot i vol i suposant que existeixi, però que jo no ho faré mai per molts anys que visqui.
Situats encara als temps actuals i a casa nostra on, per als mals físics, per exemple de salut, podem escollir anar a la medicina privada o a la pública i que no en caldria dir res –perquè ja ho sabeu– dels diners que costa si escollim la primera opció, ni del que ens costa en temps –que també són diners– ¡si optem per la segona! Sense deixar de tenir en compte que ni l’una ni l’altra ens garantiran que en sortirem ben parats i que, si no hi sortim tinguem dret a cap reclamació que no comporti encara més temps i més despeses a les nostres costelles, ara per part de l’estament judicial que, com abans he fet, també us deixaré que escolliu vosaltres mateixos entre les dues opcions disponibles: la catalana, “Advocats i procuradors al infern de dos en dos” i la castellana, en forma de maledicció gitana, que diu que: “Pleitos tengas y los ganes!”.
De fet, tant la primera com la segona i en ordre invers –si voleu– serien les dues mateixes conclusions a les què arribaríem si ens referíssim al que deia al començament dels problemes més greus –però no de salut– que resolen els jueus amb els seus paperets als forats del seu mur. Altre cop ací i ara, no tenim cap altra via de resoldre’ls que la citada judicial i, per tant, moltes vegades la solució serà pitjor que el problema, ni més ni menys que el que se’n conclou dels dos refranys citats. Per tant, és normal que els problemes creixin si no s’hi fa res per a solucionar-los i que n’hi hagi tants i creixin tant que s’arribin a tocar i es converteixin en inaccessibles i ensems i per a mi inexplicables.
Paradoxalment, és el que em proposo fer al llarg del que seguirà i, si em seguiu llegint serà de la única manera que sabreu si me’n surto o no d’aquests “forats…,i forats”(2). I ja m’excuso que m’ho hagi deixat de dir tot esperant i desitjant que molts ja ho endevinaríeu però que si no ho heu endevinat hauré d’admetre’n bona part de la culpa. I és que vaig trobar natural pintar de negre el que seria la foscor i de blanc el que seria la llum però que com que aquesta és transparent i no blanca i, amés, que respecta i ressalta els colors de cada cosa, no pas que els emblanquini. La intenció era que les veritats amagades en forats foscos que per interessos malsans fins ara no hagin sortit a la llum, que tampoc no hi surtin per art de màgia sinó perquè s’hi hagi fet un forat prou profund d’aquests que il·luminen i, a partir d’això s’hagi sabut què fou el que realment va passar i entendre-ho i comprendre-ho i si encara s’hi pot fer alguna cosa per a corregir el mal que feu, fer-la. Només a la coberta, que és en color s’hi adiu aquesta explicació, però a la resta de text els negres sí que s’hi veurien però els blancs sortirien com a espais i no hi hauria manera d’entendre’ns. Així que estigueu tranquils que no caldrà que juguem a les endevinalles i que si pel context no queda clar jo ja li afegiré l’adjectiu de blanc o negre al forat en qüestió.
La fotografia anterior crec que queda bé independentment que us agradi més o menys la combinació de colors i formes de les lletres i les pedres i que sigui una llàstima que jo, també ara i ací, si no us agradés prou no hi pugui fer res per a modificar-la. No pas quant a les lletres, que seria un moment, sí però, per a la col·locació de les pedres que ens n’hauríem d’anar enrere fins cap allà pels anys 1997 o 1998 que, relativament jove, fou quan vaig construir els dos murs tals quals podeu apreciar sencers a les fotografies complementàries que segueixen:

A la dreta i a l’esquerra els marges fets amb les pedres polides de l’antic «Empedrat», a la foto de la coberta s’aprecia millor.
Sigui com sigui, crec que no trobareu estrany que consideri que els forats (3) del meu mur són més nombrosos i més profunds i més bonics que els del mur dels jueus –del qual no aporto material gràfic perquè crec que tots l’haureu vist més de quatre vegades i que si no, be que podreu trobar-lo per Internet. Tampoc no voldria que interpretéssiu que faig aquestes comparacions per a proposar-vos els forats del meu mur com a alternativa laica i més propera i més segura que tot el que hi passa sempre al tan conflictiu Orient Mitjà. Cal també tenir en compte que el que m’ha mogut més a escollir-lo com a portada del llibre és la finor de les pedres polides que els conformen i que prou bé podreu apreciar si amplieu un xic més la fotografia…, i que això si que els jueus no ho tenen.
Com podreu suposar –si no suposeu a priori que estava tocat del bolet quan feia el marge– no les vaig pas polir jo, una per una, amb el disquet polidor de la radial, ni mentre les posava, ni al final, una vegada acabat el mur. Per una part per la lentitud i els costos d’electricitat i de disquets que m’hauria suposat i, per l’altra, per la immensitat de pols i de soroll que hauria aixecat a l’hora que l’escridassada dels veïns.
Els polidors i la recuperació de la seva memòria fou el que em va motivar a posar aquestes pedres com a portada d’un llibre que parla de forats perquè, per a mi, també és un forat immens el lloc de l’oblit on els tenim els nostres antecessors i, conseqüentment, al passat que representen com a conformador dels futurs que havia estat sempre. (4) Deu ser per això que mai en la història el nostre futur havia estat tan qüestionat com ara, però no quant a la seva qualitat, que hi ha força consens en que anem a pitjor, sinó en la seva pròpia existència. Més endavant i parlant dels altres forats, els de color blanc de la coberta, aquestes obertures que permetrien que hi entrés la llum, us ho concretaré més i ho aniré ampliant a tot el que em baso per a pensar-ho.(5)
I, quant a les pedres polides –no us faig delir més– ho estan pel pas dels alforgencs des dels temps quasi immemorials de la fundació del poble. Des de llavors i, amb l’excepció dels darrers cent anys que fou quan es va construir la carretera a l‘altre extrem, que al poble s’hi havia entrat i se n’havia sortit per la riera. Allí hi havia la via principal, el camí de Reus, aviat centre mercantil, riera avall i, com és lògic, seguint riera amunt ens portava, prèvia remuntada fins al Coll de Cortiella, cap al Priorat i a través del Coll d’Alforja cap a la Catalunya endins i fins a l´Ebre cap a l’esquerra i cap amunt. A l’altra riba del riu i fins molt més enllà venia la complicada Espanya, mentre que, a l’altra banda dels Pirineus l’Europa gairebé tan desconeguda per a nosaltres com nosaltres ho érem per a ella durant molts segles. De fet fa quaranta anys que hi som i no ens ha anat pas malament…, però que ara se’ns recomplica en tornar-se més bel·licosa que mai ,fruit, sembla ser, d’una «mala partida de golf» de la nostra inexperta presidenta Úrsula amb el propietari del club de golf Turnberry situat a Escòcia, Sr. Trump, mentider i trampós rematat no perquè ho digui jo o els seus enemics sinó que gairebé sempre és ell mateix qui diu una cosa i la contrària en brevíssims espais de temps i despista a tot deu i a sí mateix. El més segur és que en aquest cas s’ho juguessin tot a qui feia més «hole-in-one» i que el propietari tingués forats camuflats que si l’afavorien, dissimuladament destapessin els seus criats i li guanyés la partida per «Stroke Play» ( pels no entesos en futbol li diríem ”golejada” ). Els detalls més val que us els llegiu a El País d’avui (3 d’agost de 2025) amb una primera pàgina amb el títol : TRUMP DESNUDA A EUROPA i un subtítol a la part superior de La Génesis de un Nuevo Orden Mundial que engloba les nou pàgines següents de temàtica INTERNACIONAL a més de la de OPINION que va del mateix tema . M’hi he hagut d’esforçar però m’ho he llegit d’una tirada i constato que hi podem prendre mal amb els 850.000.000.000 d’€ que diuen que es volen dilapidar en armament, la major part comprat al «complex industrial militar dels EEUU» i que servirà per a apuntar cap l’interior de Rússia igual que els recents submarins nuclears anunciats pel mateix Trump que acaben de ser instal·lats per aquelles contrades. Ves per on aquella guerra per la qual hi morien tants joves i que mai no s’hauria començat si hagués manat ell. Us sona? O sigui que els europeus de la OTAN amb aquest 5% del pressupost que amb els anys arribarà fins a aquella monstruosa xifra, amb monstruoses possibilitats de matar russos i de destruir ciutats provocaran que les probables víctimes segurament que amb menys pressupost del citat monstruós però amb més potencial destructiu ja que la seva economia és més productiva hi instal·laran les seves i les apuntaran cap a nosaltres i cap als nostres pares, fills i cases i polsaran els botons corresponents amb la particularitat que quan els deixin de polsar molts ja sereu o serem morts de tan ràpides com van. Mentre que el trampós del Trump potser haurà fet un “forat” gran com ell i la seva estupidesa i s’haurà potser enterrat al seu refugi atòmic del club de golf d’Escòcia a esperant que passi el mal temps. (6)

Font: Imatge del Club de golf Turnberry, propietat de Donald Trump.
Finalment dir-vos que me’n alegro molt que a El País d’avui diumenge 3 d’agost de 2025 hi digui molt més de tot això que acabo d’escriure i moltíssim més encara que el dia de la primavera del 2014 en el que només hi varen posar la meitat d’una columneta d’una pàgina interior tot i que la notícia de la presència del Sr. John Owen Brenan, director llavors de la CIA, a les manifestacions del Maidan, a Kiev, ho era prou més. Ho era tant com que aquella feina dona encara ara…, ¿fruits per a uns quants? ¿disgustos per a uns quants milions?
Els periodistes americans que l’havien reconegut només tingueren evasives a les preguntes que li feien sobre la seva estança allí, mentre que jo, subscriptor des de molts anys i encara de El País i escrivint en aquells moments el llibre “NIET” ho vaig comentar a la pàgina 80 i també l’afegeixo a continuació. I que és això, segons llegeixo avui, diumenge 3 d’agost de 2025 a El País: probablement el “forat» més gran de la història europea. (7)

Font: Notícia El País, 3 agost 2025
I tornant a la petita història del nostre poble, en fer-hi l’entrada tenim que va ser tota una obra d’enginyeria ja que en estar situat entre dos barrancs, el de les Creus i el del Rave que actuaven com a muralla natural i volent-ho aprofitar per motius estratègics de defensa, van fer un mur d’uns deu metres d’alçada a la llera del “del Rave” i des del mateix nivell hi conduïren les aigües del “de les Creus”. Amb això aconseguiren un salt espectacular amb el doble de l’aigua i que, ja des de llavors, com era obvi, li diríem El Salt. Així mateix, omplirien de terra el darrer tram de l’antiga llera del barranc de les Creus donant-li la pendent suau que encara te i que seria la nova entrada i sortida del poble adequada també per a carros i tartanes i, molt especialment quant als primers, com a transportadors, des de la riera, l’espai públic on n’hi havia més, de les pedres necessàries per a construir-hi el poble en compliment de l’encàrrec de Ramon Berenguer IV a Ramon de Ganagot de repoblar-lo i fortificar-lo tal qual havia quedat establert en la Carta de Donació de l’any 1.158. Per acabar de tancar el pas als possibles enemics que fins llavors els ho havia impedit la confluència de les dues lleres dels dos barrancs desaiguant a la riera ja que, com deia, actuaven com una muralla natural, ara hi va caldre construir el Portal i tancar-lo amb una enorme porta de fusta de la que en queden, plenament visibles els golfos de ferro que la sustentaven. En un altre ordre de coses i per a una visió més complerta de la situació us puc dir que hi ha notícies escrites d’un altre portal, a totes llums imprescindible, a la zona nord del castell: “Dia 20 d’octubre de 1675: Defunció i enterrament d’un albat fill de Pere Freixes del davant del Portal del Castell” però entenc que no puc situar-lo ni aproximadament.
També sé que hauria d’ampliar alguns detalls d’aquesta “obra d’enginyeria” ja que tingué algun que altre efecte secundari, en part per un possible error de càlcul però, bàsicament, acompanyat també per una certa deixadesa en el manteniment des de, com a mínim, el darrer centenar d’anys, tot i que podrien ser alguns més. Per la meva part, i durant el temps que recordo, tinc suficients arguments per a considerar molt possible que hi hagués poca precaució quant a la suficiència de desguàs del barranc de les Creus, essent que molts amics i companys de jovenalla del barri recordem perfectament haver passar ajaguts per sota de l’actual arcada de pedra, al inici del túnel sota la Plaça dels Aiguats del 10 d’Octubre, ja que només hi havia una alçada d’uns 30cms entre la volta de canó que segueix endins i el terra d’arena i grava de sota. Tenint com per molt endarrere l’aiguat de Santa Tecla del 23 de setembre de 1874, el de Sant Lluc, una mica més cap aquí, el 18 d’octubre del 1940 , i el ja posterior i que és el que jo recordo el de Sant Miquel del 1959 del que no hi ha cap dubte que amb la brossa que el precedia al capdavant no podia de cap manera passar per una escletxa tan llarga i estreta com la que, d’un en un, passaven els més grans d’un màxim de 19 anys i després nosaltres, els com jo de l’entorn dels 15, i en el meu cas concret dels tals més 15 dies justos. Una altra experiència d’aquells dies és el d’haver-nos fet una cabanya al mig del mateix barranc aprofitant el profund escòrrec que s’hi va formar una vegada s’hagué estroncat la rierada i havent quedat un petit rierol durant força temps però que a la fi s’havia estroncat del tot però deixant una mena d’escòrrec tan profund com la nostra alçada i que només ens va caldre cobrir-lo de branques i i canyes travesseres per a fer-ne el refugi del nostre grup. Però la nostra alegria no va durar gaire ja que hi anaren de nit els d’una banda rival i ens la van derruir. Allò significà una “guerra” que en el nostre argot significava ni més ni menys que tirar-nos pedres els uns contra els altres i així va ser l’endemà mateix que els 6 o 7 de la nostra colla ens enfrontàrem amb els agressors tot i que ens doblessin en nombre. L’estratègia va ser que nosaltres érem situats sobre el marge de la Sort i ells passaven per la llera del barranc de camí cap a la cabanya usurpada potser amb la intenció de reconstruir-la a la seva manera però que des d’aquella posició tan favorable les nostres pedres resultaven molt efectives i aviat li’n férem un «forat» a un d’ells mentre que a nosaltres gairebé ni ens arribaven els seus projectils. Això però va canviar al cap d’un cert temps cap a pitjor, ja que uns quants d’ells es varen escapolir barranc amunt sense que els veiéssim, saltaren a la finca d’entremig i enfilant-se pel marge de quatre metres del cap d’amunt de la parada ens sorprengueren deixant-nos entre dos fronts i obligant-nos a rendir-nos. El cap d’ells, l’Antoni “de Cal Jordi” com a «alies» (per entendre’ns que d’Antonis n’hi havia molts però amb germans Jordi cap més- em reptà a una baralla entre ell i jo (amb les mans i punys però sense pedres) i he de reconèixer que em va guanyar potser també perquè -com ja he dit i tots allí es va poder comprovar- ens doblaven. I tot i que llavors em va saber greu, després vaig comprendre que no deixaven de ser coses de canalla i aviat la relació va millorar i amb el temps fins i tot passàrem a ser amics i políticament propers (que ja ho veurem més endavant a la Comissió Consultiva de l’Ajuntament) a més de ser de la mateixa quinta i coincidint també a fer la «mili» a la ciutat de Saragossa, però que el més trist fou que fos el més jove de la quinta i el primer en traspassar. Malaguanyat amic…, de veritat que si hagués pogut preveure un final així potser l’amistat hagués començat més aviat. De la cabanya ningú en va saber res més ja que al cap de poc el mateix aiguat de Sant Miquel se l’emportaria cap a Cambrils. Que n’és de sàvia la Mare Natura!
També la salvatjada de la “guerra” de pedres l’hem de considerar de natural ja que només era de canalla i de que les pedres eren bastant petites, res a veure amb les condemnes a mort per lapidació de les Sagrades Escriptures i que si et tocaven a la roba o a un muscles més o menys potents ni te’n senties però que si t’impactaven al cap aviat foradaven la pell amb l’os tan a flor de pell i la sang aviat et baixava cabells avall i et sortia per on li semblava i et convertia la cara en esgarrifosa de veure potser més pels del voltant que per la víctima que només se la veia a les mans.El dir-li “Forat” li venia més per la clapa que deixava sense cabells i que a l’estiu amb les tallades al “zero” o a gaire més, era quan es veien i a alguns fins i tot se’ls hi podien comptar. El que no recordo era si eren considerats com un mèrit o un demèrit. (8)
He dit que hi entràvem però puntualitzo que no era fàcil ja que ens havíem d’ajaure i a rossegons avançàvem passant com més pel centre millor els 8 o 10 metres de la volta de canó que encara s’hi pot veure ara. A partir d’allí ja podíem sortir i posant-nos drets començar a saltar sobre els tolls a l’hora que mirar que no et tiressin una pedrota a l’aigua del de sota teu mentre tu provaves de tirar-li la teva al de sota o de la vora d’un altre fins a quedar-nos tots ben rabejats amb els galls que feia l’aigua si les pedres s’ho valien. A vegades l’empreníem amb les granotes però aviat ens clissaven i quan ens sentien ja s’amagaven sota l’aigua i…, busca-les! Ho he comentat amb diversos del barri de llavors i tots, tot i la 3ª edat que lluïm, ens en recordem poc més o menys. També estem d’acord que l’aiguat de Sant Miquel del 1959 era impossible que pogués passar per un espai tan estret almenys de moment tot i que a mesura que les cases li feien com de presa d’un pantà, que per l’augment de la pressió pogués anar gratant i es fes pas i, ja des del Salt, arribar a la riera. Aquesta era la situació prèvia a l’aiguat de Sant Miquel i no m’estranyaria que no ho fos també quan els de Sant Lluc de 1940 i de Santa Tecla del 1874 donada la quasi eclosió completa a la que es deixà arribar vista i tocada pels de la meva edat que deia però que també el Quimet Puig de 98 anys se’n recorda d’haver-hi passat. Per pura lògica sembla que si des del principi s’havia d’accedir amb una certa facilitat a la riera, tant com perquè n’era l’entrada i la sortida com el lloc principal d’on abastir-se de les pedres: matèria prima principal de qualsevol construcció que la unificació dels dos barrancs mitjançant el Salt venia de molts anys i potser es varen passar una mica en l’alçada o el que és el mateix que varen suavitzar massa la primitiva i natural pendent i les pedres arrastrades des del single s’anaren quedant massa a prop així com les arenes i aviat la mes vegetació que a la vegada ho accelerava. Malgrat tot i els anys passats, aquí us deixo unes fotografies del mateix Barranc de les Creus des de just sobre la Font de Més Amunt fins al Pont del Magai que és quan travessa la carretera i arribant fins a les parcel·les de la vora del camí de la Carrerada i que vàrem fer juntament amb un gestor de l’ACA a fi de tenir una panoràmica més àmplia de la situació i poder prevenir que no es repeteixi el que ja va passar el 1994 i que, qui més qui menys se’n recorda, mentre que de l’aiguat de Sant Miquel només en quedem uns quants. Veieu: FOTOS DES DEL BASSOT I DES DEL PONT DEL MAGAI. FER-LES!!! FOTO DEL CAMI CAP A LA RIERA pag. 5*******ORIOL DIA 12/8 hem fet fins aquí.
I tornant a l’actualitat tampoc no hi va ajudar gens que en les obres citades del 1991 no es contemplés posar-hi un tub de considerables dimensions (1m de diàmetre com a mínim) i amb el mateix desnivell primitiu, o sigui des d’uns 10m després de l’arc de l’entrada que he dit que hi passàvem la canalla, o sigui quan el terra del túnel comença a elevar-se fins a sortir al peu del Salt. Llavors hauria costat el valor del tub i unes hores de màquina ja que era tot terra i ara, a més s’hauria de trencar el paviment i tornar-lo a construir però evitaríem que es tornés a obstruir i que alguna altra de les cases que farien de presa de pantà, segurament la més feble, tornés a petar a Cambrils com l’any 1994 que devia ser el darrer de veure com començaven a passar les cadires, després la taula, al cap d’una estona la calaixera i al final cairats i cairats que semblava que no s’haguessin d’acabar mai. I sort que no hi vivia ningú! Només és qüestió de fer números i calcular que costa netejar el barranc de les Creus fins a peu de single cada (ara en fa 31 que ho va netejar l’aiguat del 1994 i hauria de ser bastant més sovint com es veu a les fotos però ja ho diran els entesos que cobren) que jo ja he dit el que he observat des de fa 70 anys i si em volen fer cas be i si no, malament i qui sap si pitjor. Ací resulta que deixar de fer (9) aquest enorme forat va ser un forat a la prudència i un oblit a la prevenció.

Foto del camí d’accés a la riera amb els verderals al centre.
I no podia passar per alt essent que som on som i que me n’he adonat a temps el component sociològic dels rentadors –bassots per a nosaltres– una mena llavors del Facebook d’avui en dia on també les dones hi compartien les novetats esdevingudes al poble i en feien les seves valoracions amb total independència i llibertat per l’absència dels seus homes, moltíssim més masclistes i autoritaris que els actuals i reforçades pel coratge que els donava l’empunyar la pala de fusta (en teoria per a picar tot tipus de robes però especialment les molt més gruixudes, com les de vellut i segurament que també les més brutes de fer feinotes pel camp, però que també podien aprofitar per a, colpejant-hi ben fort a sobre, descarregar-se del seu enuig crònic de sentir-se infravalorades i no poder fer-hi res. També la posició d’encerclar-se a l’entorn del bassot la podríem assimilar a les actuals reunions de “teràpia col·lectiva” on persones amb problemes comuns els comparteixen i, només per això, en força casos els solucionen i se n’alliberaren. Amés era divertit tot aquell xarboteig de l’aigua i la sabonera de tants colors com els de les robes rentades i alguns esquitxos, casuals o no…, però sí dones esquitxades…, que ja pensaven en la revenja juganera i jovenívola de tornar esquitx per esquitx tot i que no em consta que n’arribessin mai ni aquells ni la sang al riu…, ni a la riera tot i ésser tan propera. (vès per on, un rodolí!) I us he volgut parlar d’aquestes dones perquè ajudaren també força a polir les pedres de l’actual marge –que repeteixo que us convido a veure– quan, amb els cossis plens de roba neta, escorreguda però mullada i, per tant, ben pesada, emprenien la costa amunt de l’Empedrat de retorn cap a casa i fixos els peus ben fortament sobre aquelles pedres, sovint humides o mullades, i amb perill de relliscar-hi.

Bassa del Molí de Joaquim Mir i Trinxet
Algunes es quedaven ja al proper Carrer de la Rulla, a dalt a la dreta i creuant el barranc; d’altres enfront fins al de l’Hospital, corraló del mateix nom inclòs; d’altres entraven per l’esquerre cap al del Bolcador i arribaven fins al Pla de Nabril i les de més lluny fins al Sol de la Cluca, i unes altres, la majoria, que vivien al Carrer Major i es quedaven allí. Totes elles, això sí, amb el cossi recolzant a l’anca, la dreta o l’esquerra, segons se li esqueia millor a cadascuna. De les places, la de Dalt o la del Mercadal, poques n’hi anaven ja que els resultava més proper i planer el bassot de la Font de Més Amunt, que ja hem citat.
Possiblement més de la meitat del poble hi rentava en aquest bassot de Més Avall i era també perquè tenia l’avantatge que l’aigua d’esbandir era molt més neta ja que es renovava a partir del bon cabal de la pintoresca Bassa del Molí del quadre que acabem de passar d’en Joaquim Mir, un personatge a qui hauré de dedicar un bon espai en exclusiva ja que es va moure molt per Alforja i per aquest barri en concret però que això serà més endavant que en parlarem amb la calma i la profunditat que es mereix un geni com ell. Ací nomes recomanar-vos que si voleu veure aquest magnífic oli el trobareu al museu d’art de Montserrat… Anava dient que a l’altre bassot de “Més Amunt” l’aigua de la bassa d’esbandir només es renovava amb l’aigua de la Font del mateix nom i potser la roba no quedava tan desensabonada. El trànsit humà i femení exclusivament d’anada i de tornada dels dos bassots es prolongà en el temps fins als darrers decennis del passat segle i a partir, com devia ser natural alhora que artificial, de la generalització de les rentadores elèctriques. Ara ambdós estan bruts i silents, i deixats i tristos, com és natural en tantes coses de la Naturalesa…, paradoxalment, és clar, i així anem… ¿o no anem?
I, malgrat tot, ¿voleu mèrit més gran a la perseverança i a l’esforç anònim i comú, que el que feren les nostres dones amb els seus cossis plens i pesats però també els nostres homes amb els seus carros de rodes de ferro i les seves mules i cavalls i alguns bous tots estirant de cara amunt la pedregosa càrrega i ajudant-los ells, els homes, també ben fixos els peus entre les pedres de l’Empedrat i empenyent els radis de les rodes que en fer palanca els multiplicaven l’esforç. Calia doncs, pujar tot aquell material que anava formant el poble. No n’hi havia d’altra: I si els animals irracionals del davant no podien els havien d’ajudar els racionals del darrere.
Quasi un mil·lenni pujant pel dit i citat “Empedrat”, i que és així com encara alguns, popularment, li diem a fi de mantenir-ne el topònim ja que no hi ha dubte –almenys per a mi– que se’l mereix. Ah!…, i que espero que, a partir de tot això que us he anat explicant, se l’hi podrà mantenir alguns anys més.
Però, em direu…, ¿com és que les pedres ara son al teu marge? Què va passar i quan, perquè aquelles antigues pedres del “Empedrat” fessin un viatge tan estrany i de cara amunt que fa pujada? I jo us diré que no patiu, que ara us explico la carambola des del inici: Mireu, us he dit que se’n deia l’Empedrat però encara no us havia dit als que no us en recordeu que al poble quasi tots els carrers hi estaven empedrats. Si tothom entenia de quin lloc parlaves només pot ser perquè se li havia quedat el nom per haver estat el primer tram de carrer que es va protegir dels embats de l’aigua de les pluges fortes amb aquesta tècnica. Tècnica que no oblidem que ja la feien servir els romans en les seves “vies” de connexió dels territoris del imperi, i que, essent l’entrada principal del poble i que, per tant, s´havia de tenir be, si l’aigua desbocada dels aiguats cada dos per tres ho escorregava tot no n’hi havia d’altra que buscar-hi el remei definitiu. Com a margener afeccionat també us puc dir que els empedrats sempre s’han de començar al punt més baix del terreny ja que així, pel propi pes les pedres queden compactades unes amb altres mentre que, al revés, des de dalt, no hi hauria manera de fer-les aguantar dretes. Sigui com fos, el cas és que allí hi van fer la prova i va funcionar i que, a partir de llavors, es van empedrar -com ja he dit- gairebé tots els altres carrers de la resta del poble.
Fins que, fa relativament poc, l’últim aiguat, el del 10 d’octubre de 1994, dia de Sant Tomàs, amb l’empenta dels seus 403 litres (quantitat mai abans ressenyada) ho va desmanegar altra volta i ho deixà en tal mal estat que l’ajuntament va creure que no hi havia altre remei que afrontar la substitució total de les pedres pel formigó en tota la llargada del tram. No seré jo qui digui que no era la millor opció ni el contrari, ni tampoc ningú, que jo sàpiga, s’hi va oposar i els cas fou que es va desempedrar tot el que n’havia quedat i, amb les modernes excavadores, es llençaren totes les pedres que feien nosa daltabaix del Salt. Seguidament s’aplanà i compactà el terreny i s’hi escampà el formigó. És xocant que també, com deia que ja va passar al principi, també paulatinament es pavimentaren quasi tota la resta de carrers amb formigó, alguns directament sobre els antics empedrats i tampoc ningú –que sàpiga jo– ho va trobar malament ni ho va criticar formalment. No crec tampoc que a cap espectador dels que hi sol haver en totes les obres públiques se li passés pel cap, ni quan va veure com llençaven les pedres des de tanta alçada ni quan en va sentir l’espetec de la caiguda, li va passar pel cap, deia, ni un mínim flaix d’un segon de durada sobre el quasi un mil·lenni de servei que havien fet ni de la finor que s’emportaven en recompensa. I si algú ho va pensar –però no ho va dir– per por que no li diguessin que estava antiquat tampoc no va servir de res. D’aquells 403 l/m2 de l’aiguat del 10 d’octubre que citava, a mi me’n caigueren 4.030.000 litres a la finca veïna de la Sort, d’una Ha precisament i, entre d’altres desgavells, em van ensorrar tres panys de marge de pedra seca de vora 5 metres d’alçada. Els dos primers, que caigueren sobre l’hort del veí, el malaguanyat Miquel “Pansa” –que en pau reposi– i que li haurien fet nosa per a fer-hi la verdura jo ja els hi havia reconstruït, però en ser a fer el darrer, aquest caigut sobre terreny públic sense cap utilitat i amb el camí de l’hort del citat Miquel a quatre passes, vaig pensar en demanar a l’ajuntament que em concedís de poder continuar aquell camí utilitzant aquell petit espai públic a canvi de renunciar al pas del camí de ferradura del capdavall de la finca que fèiem servir des de feia molts anys. Ho demanava perquè això em permetria que maquinaria agrícola de mitjana mida pogués accedir a la finca ja que tampoc per l’altre accés del carrer Mercadal, molt més estret que ara llavors, m’ho permetia. Vaig fer la sol·licitud pertinent i, com que anaven passant els mesos sense tenir resposta, ni positiva ni negativa, vaig optar per anar per la via administrativa i demanar el permís d’obres corresponent, pensant que alguna cosa em deurien dir… I sí, llavors tot varen ser facilitats i flors i violes i consells tècnics de l’aparellador municipal donat que, de fet, m’exigiren que l’havia de fer amb unes determinades característiques tant quant a l’amplada mínima com en el determinat desnivell màxim, ambdós paràmetres força més enllà de les necessitats d’accés de maquinària que jo havia al·legat ja que hi preveien –em digueren– futurs possibles altres usos per a aquells terrenys. El cas és que em donaren el permís precisament quan feia uns quants mesos que havien acabat de pavimentar “l’Empedrat” i que, com era obvi, les pedres, encara que mig colgades de barders, continuaven escampades al peu del mur del Salt. Allí les anàrem a buscar amb el veí Miquel Àvila (“el Pansa” li ve de la seva dona) i el seu tractor i les pujàrem per a, barrejades amb les del propi marge caigut, construir els dos murs, a banda i banda del camí, que podeu veure al «forat 5» . També ja heu vist que només va ser per casualitat que jo aprofités aquelles pedres llençades. Hauria tingut més mèrit si abans de que les llencessin els hagués demanat que me les deixessin al mig de la pujada on les utilitzaria. Encara que ho hagués hagut de pagar m’hauria resultat més que no pas haver-les de treure d’entre les bardisses o «barderals» -que diem nosaltres- carregar-les al tractor i pujar-les fins a dalt de tot de la pujada.
L’”Empedrat” de les antigues pedres del meu mur hauria estat doncs la pista per on havien entrat gran part dels materials bàsics per a la construcció del poble, aquest pastís de 867 espelmes que, reflexionant-hi després de bufar-les, dedueixes que potser sí que també deu ser bo que aquelles esforçades pedres ara reposin en pau i prenguin el sol i la pluja i el vent, i estiguin netes i polides i que, en lloc de trepitjar-les, les puguem tocar i amanyagar i admirar com a testimonis de cara a l’eternitat dels rastres dels passos de la nostra gent per la nostra petita història.
Però, tocant precisament de peus a terra i evocant el sentiment de comunitat alforgenca que tots tenim, hem de considerar que també rastres no tan eterns però de calat cultural més important eren els traços de tinta sobre papers escrits amb els noms dels propietaris de les cases d’aquells carrers que s’empedraven i també dels cavalls i de les mules amb ferradures de ferro molt més agressives a l’hora de gratar la pedra que les espardenyes que calçaven els seus amos. Més imaginables i calçant sandàlies eren també els peus d’aquells escriptors, quasi tots religiosos i que, per tant, també procediren a beneir-les com a tota obra pública acabada i que el primer que calia era agrair-l’hi a Deu.
No l’acabaríem mai la lletania dels noms dels que hi ha hagut involucrats, de tal manera que, fins i tot els enemics que volien assaltar el poble i es trobaven el Portal tancat, qui sap quines maleses i barbaritats hi farien inclosa la d’arrencar les tals pedres i gratar el terra per a entrar-hi per sota la porta. Fos el que fos, de ben segur que també contribuiria a escriure’n encara que fos la part més tràgica de la nostra història i bona d’aquella part durant tots aquests anys darrers citats. Al cap i a la fi cap signe concret, cap rascada més profunda o en direcció diferent de les habituals de cada pedra es podrà mai invocar com a prova d’algun fet punitiu però tampoc com a atenuant de cap acusació de malifeta feta.
Per a col·leccionistes qualsevol pedra polida d’aquestes col·locada a dalt d’un pedestal prou reforçat els podria simbolitzar la neutralitat donada la varietat d’usos i d’intencions dels que hi passaren. El rastre dels passos donats, d’anades i de retorns cap i des de la nostra vila: partides de carlins armats; contingents armats de voluntaris isabelins camí de fer la instrucció a la riera; soldats de quinta cap al front de la Guerra Civil, d’altres quintos cridats a files corrent a amagar-se per les casetes dels trossos per no anar-hi…, i les mares a les nits portant-los el menjar, als pobres, tot caminant a les fosques sobre aquell pedragal. I les tropes franquistes que se’n beneficiaven d’aquelles absències baixant més aviat que tard triomfadores sense disparar ni un tret del Coll d’Alforja en avall aquell 15 de gener del 1939 i després més avall encara, per la tal riera ja que els ponts de la carretera s’havien dinamitat…, i aprofitant-se’n també aquella xusma feixista dels esforços dels nostres avis i besavis alhora que, posant-hi el seu granet d’arena polidor, una vegada més i sense que ningú i menys que ningú cap d´ells, ho tingués present…
I sí, ara ja només se n’aprofiten i s´hi passegen al bo del sol per la seva verticalitat algunes sargantanes que, temoroses, si et veuen s’amaguen als forats i que m´agrada de dir-vos a totes les persones sensibles que m’esteu llegint que no son perilloses i que es mantindran dintre si amb suavitat hi passeu les mans i fins i tot si us hi acosteu la galta i l’orella d’un mateix costat i a més de percebre’n la suavitat del tacte us imagineu els sorolls de les ferradures dels cavalls i de les mules i els lliscants estridents de les rodes de ferro dels carros però també les fines remors de les espardenyes de les dones i nens i els dels pagesos delerosos i àgils de bon matí ja que de cara avall sempre feia baixada, mentre que cansats de tot el dia de treballs pesats, fent la pujada més i més costeruda com més amunt arribava… Amés de tots els altres usuaris que us he dit i explicat i que no em cal repetir però sí que vosaltres mateixos us podeu imaginar de la mateixa manera que jo a qui més gràcia us faci de qualsevol dels vostres avantpassats que, de fet, tinguessin on tinguessin les terres, de passar per l’Empedrat només se’n lliuraven els que anaven a les Esplanes , als Costers, als Horts d’en Serra o les Comes, i encara, en ser la via principal la de la Riera , a algun d’aquests els podria ser avantatjós utilitzar-la parcialment per arribar a la seva finca. I per a negocis, medecina i compres de tota mena, aviat Reus va ser imprescindible com ho va ser passar-hi per sobre i polir poc o molt aquelles pedres a cada pas.
Això sí, podeu estar segurs que bastants de tots els imaginables observarien de tant en tant el desgast dels seus calçats temorosos de quan els costarien d’arreglar o de comprar-los nous. No els imiteu -us diria jo- sigueu originals i una vegada a la vida poseu-vos al lloc de les pedres que trepitgeu i sentiu-ne el desgast i posats a imaginar també podríeu anar de sort i que us passés per sobre una “xati” en minifaldilla provocant-vos una revolució de neurones que capfiqués el vostre cap. I oidà! Si us sortia bé.
Ben pensat, potser jo també hauria de fer això mateix i deixar de mirar-me els meus peus i veure com de inútilment gasten el calçat anant d´ací d´allà d´aquest preludi de desert -ja que “predesert” no m´ho deixava posar el corrector ortogràfic però que l´he burlat posant-lo entre cometes i que, quan ja ho sigui –desert, vull dir, que no li va de gaire– qui s´hi trobi que esborri el pre i les cometes. Que em faci aquest favor. Passos inútils faig, doncs, tant quan vull arranjar el bosc dels Fontanals aclarint-lo per a què toqui a més terra i més aigua de pluja per alzina –si és que se’n va recordant de ploure alguna vegada més, ara que aquesta primavera ja ens va demostrar que sí que encara se’n recordava- i que si ho fa es trobarà amb la sorpresa d’una rasa d’infiltració que li he construït allà a dalt als efectes de que s’omplin els aqüífers al temps que em serveixi per a treure’n els troncs de les alzines aclarides per massa espesses o de les malaltes de tan patir enmig i per sota de les que com més altes son més ombra els hi fan. Ni més ni menys que a les pel·lícules i a les telenovel·les que sol guanyar el més fort, ací també l’arbre gran li tapa el sol al petit i si te les arrels més llargues i gruixudes també se li fot l’aigua i es moren tots d’escanyolits. Aquests precisament seran els primers que trauré i així els lliuro de que pateixin i em quedaran prou ben espaiats els grans i a veure si s’arriben a fer immensos i donen prestigi al futur “Parc Natural de la Serra de Prades” on –dit sigui de pas– sembla ser que ens integrarem pròximament o que s’hi integraran els fills o els nets si “a Palacio» continuen anant tan “despacio” com sempre. Passos i desgast del calçat, inútil…, com sempre. ¡¡¡Què hi farem!!! ¿Riure com sempre també…, o tampoc?
També i tampoc és la resposta ja que a tot arreu va igual i que a la Sort el maleit Canvi encara me les ha fet més gruixudes i ha passat arreu amb els avellaners de tal manera que s’han mort de sed però també de fàstic i que els hem de substituir i enlloc de com als Fontanals que hi deixem les alzines més velles i enormes perquè sense la competència de les joves es refacin i dominin la nova situació, ací a la Sort em trobo que no ho puc repetir amb els avellaners ja que és una espècie arbustiva molt menys adaptada a aquests increments un any si i l’altre també i també l’altre que ve i…, ja en portem quaranta-quatre, segons el Google! Precedent prou llarg perquè el considerem gairebé una constant i amb la qual cosa no em sigui possible fer cap preferència quant a cultiu d’arbres i valorar que potser seria més adequat apostar per conreus de plantes que, estacionals i variades poguéssim jo i elles trampejar millor la situació. O posar-hi fruiters diversos dels que ja en fem melmelades i així no ens calgui vendre-la barata a preu de pagès ni comprar-la cara després a preu de comprador. I és que se’n fa no un gra massa de tot sinó un grapat de grans de tal calibre que en el llarg de la història s’havia vist res de semblant –diuen– per la senzilla raó que mai l’home havia tingut tanta capacitat de transformar el planeta com ara ni tanta incapacitat mental per a fer-ho tan malament i tan de pressa. També tampoc. Fins fa poc més de dos-cents cinquanta anys que l’única ajuda que teníem quant a força física era la dels animals domesticats: cavalls, mules, bous, i la dels devaluats de la pròpia espècie, en aquest cas esclavitzats i encadenats, i que tant els uns i com els altres van ser, bàsicament, els que van moure les pedres enormes dels gran monuments. Fou al 1769 que James Wats inventà la màquina de vapor i llavors començà l’aprofitament de forces de la naturalesa: l’aigua i el carbó o la llenya, per a incidir per be o per mal sobre la mateixa naturalesa i sobre nosaltres en tant que animals, segur, i racionals, només si es demostra, que resultaria que també tampoc. El salt més important es produiria cap a finals del 1800 que és quan el combustible passa a ser la gasolina o el gasoil, ambdós derivats del petroli fòssil trobat en grans quantitats i que faria moure les enormes excavadores i tot tipus de maquinària per a moltíssimes utilitats (¿o inutilitats?) que transformarien el planeta especialment amb les cada cop més grans concentracions humanes de les ciutats, llocs precisament on l’altra energia, la gratuïta i que arriba del Sol, quantificada per superfície solejada però amb la paradoxa que, en metres quadrats per habitant a les tals ciutats és ínfima i de molt mal aprofitar en part per l’enorme superfície asfaltada reservada per als cotxes ja que les distàncies son tan grans que les cames resulten gairebé inútils i, per d’altra les teules de les immenses teulades tampoc fins ara havien produït gaire cosa tot i que sembla que ja es van espavilant. Malgrat però, això és totalment irrellevant si comparem la superfície assolellada per habitant d’un poblet de 2000 ànimes i d’un terme municipal de 38,24 km2 com podria ser Alforja, per no anar més lluny. D’això se n’esdevé que la capacitat de creació de l’aliment i de l’oxigen necessari per respirar els seus habitants és enorme i que tant l’una necessitat com l’altra sortirien dels mateixos arbres i plantes si estiguessin irrigats suficientment i que tindríem amés superfície sobrera per a convertir aquests m2 de sol en Kw d’energia elèctrica per a tot tipus de maquinària moderadora dels extrems climàtics tant de l’hivern com de l’estiu. Això ens portaria a la conclusió (sàvia conclusió diria jo si no tingués vergonya de fer-me autobombo) i per això no ho dic sinó que només ho escric i encara entre parèntesi i segueixo escrivint que preferiria que vingués tota la gent de Barcelona o d’altres capitals a utilitzar tota aquesta energia sobrera que ens envia el sol i tot aquest oxigen sobrer que produeixen els nostres arbres i plantes que no pas haver d’acceptar el fet consumat que d’una mitjana de pluviometria de 600l/m2 que pels m2s del terme sumen 22.944.000.000 de litres d’aigua i que per habitant tocaria a 11.000.000 de litres any se’ns mori tot de seca i si “savi” era pretensiós “matemàtic” no ho hauria de ser però tampoc m’explica per on marxa l’aigua si estem situats a la capçalera de la vall i l’estret de la partió de terme amb el de Les Borges l’he apamat una colla de vegades per allò de la matança de carlins per part dels isabelins d’en Martín José de Iriarte però que no m’ha passat pel cap de posar l’orella a terra per si es sentia alguna remor com de barrancada soterrada…, Ho hauré de dir a algun saurí que ho provi i si la resposta és positiva i convincent torno i us ho explico i si és al revés ja ho veurem… Això no ho tinc clar però si que li tinc quant a l’energia en sí mateixa ja que pot ser i és molt negativa si en comptes de caure els raigs del sol sobre una tomaquera i fer tomàquets cauen sobre un rodal d’esbarzers o de panissola o un bancal de fenàs ja que només farà augmentar la massa combustible i si per causes fortuïtes però tan naturals com un llamp que hi caigui a sobre ens causi una malvestat proporcional als tals metres quadrats d’energia solar per habitant ja que només ens porta a tenir la mateixa mena de mort que les bruixes antigues. Bé antigues com l’edat mitjana que en el seu temps es devia considerar moderna. El mateix que en passa als actuals que només ens falta pintar-nos el pel color carbassa a tot menys a un.
No ens hem doncs d’encaparrar cadascun en el seu extrem i com a jugadors de futbol tenir un enfrontament dels del camp contra els de ciutat perquè no es tracta de demostrar qui ho fa més be ja que precisament hauríem de partir de qui ho fa menys malament de cada dia que passa i amés evita que el canvi del clima que fa que la Naturalesa tampoc no ho pugui fer tan be com naturalment ho havia fet sempre ho torni a fer i que sigui com més aviat millor. Hem de parlar els dos «equips» de si seria possible que el que li falti a la ciutat que li portin els del camp si els hi sobra i que, al revés, el que li falta al camp que li portin els de la ciutat ja que potser serà que, amés, també els hi fa nosa. Hem de tenir en compte que des de sempre l’aigua ha caigut del cel i en part l’absorbia la terra i l’emmagatzemava als aqüífers. Mentre que una altra part havia baixat barrancs, rieres i rius avall hi havia anat al mar directament. Passada la tempestat venia la calma i un raig assossegat omplia rius i rierols i donava vida verda en forma regular i continuada. Dels mateixos aqüífers i també de forma continuada l’aprofitaven els pagesos a base de foradar els terrenys fent-los mines i pous i automàticament els eixia l’aigua de les mines mentre que dels pous la feien sortir amb diversos utillatges primer de tracció animal i després electromecànica com les sènies. La prioritari per al us agrícola i, per tant la producció d’aliments en pluralitat de menes i de llocs consistia en que l’aigua es comporta sempre en que primer arriba als arrels de les plantes, fins a una profunditat de gaire més de 20cms i que seguidament hi accedeixen els arrels dels arbres de fins a uns dos metres la majoria però de molt diverses profunditats com les moltes diverses espècies hi ha. Aquest era un procediment que com que anava prioritàriament a les plantes s’havia de repetir molt sovint ja que aquesta part externa també era més absorbida pel sol i els vents i al cap d’una setmana de promig ja se n’hi havia de donar una altra regor i que aquesta, per la capacitat de transmissió capil·lar de l’aigua i especialment en vertical aviat deixava d’estar a disposició dels arrels fins dels més profunds i llavors seguia baixant i continuava penetrant subsol avall alhora aprofitant els canals que ella mateixa s’havia creat a base de la fricció sobre els grans d’arena que tendia sempre a posar-los pel costat que menys fricció oposaven i més quan després dels aiguats més forts i amb les aigües més brutes i plenes de grans de sorra de tantes mesures i formes que se’m fa difícil d’explicar però que amb tanta aigua, tantes pedres de tantes mesures i formes i tant de temps se’n pot esperar de tot. També els fons dels aqüífers del llim impermeabilitzat que ha pogut passar per tots aquests forats enrevessats ha de ser digne de veure.
Aquest o el següent ja que aquest curs que se li fa fer a l’aigua de regar probablement te moltes possibilitats de que es repeteixi ja que l’atzar és la característica més comuna que te i quan veus baixar dues rierades d’aquestes per la TV ho tenen tot igual i més que res el color marró de l’aigua en mèrit de la gran quantitat de llim i de pedres, pedretes i pedrotes que porten i que al principi la força de l’espenta de la corrent i la de la gravetat les aniran conduint i reconduint per on sigui segons el terreny sigui de complicat. També l’empenta tindrà diverses etapes de força segons plogui més o plogui menys pel que com quedarà tot quan s’acabi la pluja és una incògnita com la fèrula papal. No es tracta de fer cap pou a la babalà però si un bon saurí ho senyalés crec que en aquells circumstàncies potser hauria estat més prp del triomf que del fracàs.
////////com menys oposició li fa al líquid fins a arribar a les cavitats dels aqüífers on s’hi queda estancada a l’hora que hi deixa anar el llim que m’havia oblidat d’esmentar que s’escola entre aquests espais en contínues modificacion sobretot quan els grans aiguats ja que l’arrossegament de pedres i pedretes i granets de sorra amb molta quantitat i velocitat de l’aigua remou les estructures dels passos entra pedres, pedretes i grans de terra grossos que es va fent tant petits que només deixen passar el llim que no és altre que el que li dona el color marró a les rierades i l’estanquitat als aqüífers i que, d’allí la tornava a trobar un altre pagès fent un pou a sobre de l’aqüífer que un saurí de confiança li hauria marcat i així successivament l’aigua hauria regat pujant per una bomba hidràulica i baixant per gravetat i per capil·laritat i, mentre, aportava als diferents vegetals els nutrients i minerals del terreny que sense aquella aigua les arrels no podrien absorbir i convertir-los en la seva pròpia estructura i en les llavors que li permetran reproduir-se a l’hora que, en la majoria dels cassos en els aliments que ens permetran viure a nosaltres i als nostres fills. També amb la fotosíntesi ens permetran respirar oxigen, que si no què respirarem?
Així havia estat des del inici de la vida a la Terra i no oblidem que van ser les plantes les primeres alhora que necessàries per a les segones, els animals, per a també poder-ho fer. I fins ací s’havia arribat en l’escenari aquest del curs de l’aigua des del segon que arriba a la terra des dels núvols i independentment de que també hi hagi llamps i trons o no per que els pagesos son bona gent i aguanten el que calgui i pleguen abans de violentar-se amb els que els maten de gana perquè el 99% de gotes que arriben a tocar terra es consideren un be públic vagin a rius, rieres, aqüífers o pous o mines que per molt que les hagin fet els pagesos actuals o els seus avis que llavors sí que en tenien de dret d’usar-les o vendre-les i que des de fa uns anys ja no. ¿I que li fan fer a aquesta aigua seva? Doncs, concentrant-ho en el mínim de lletres i màxim de veritat en relació a m3 diaris: «Utilitzar-la com a mitjà de transport de les deposicions humanes», que és superior en consum al de la dutxa, al de emprar per a fer el menjar i rentar els plats i les olles, fer una rentadora de roba, també al de la utilitzada en fregar el terra, regar les torretes de la finestra o del balcó, reposar l’aigua de la caldera de calefacció o donar de beure al gat i al gos. No hi ha gaire diferencia entre que això succeeixi en una conurbació com Barcelona o en un poblet com el nostre però un poblet com el nostre no te efectes greus en les reserves d’aigua i Barcelona si ja que tota aquesta aigua anirà al dipòsits de la ciutat, d’ací a les canonades generals, després a les diferents àrees de distribució, a les conduccions de cada carrer i al final a cada casa de cadascun dels carrers. Tot això mateix però a la inversa hi haurà d’haver però sortint de les cases i anant a la depuradora i d’aquesta al mar Mediterrani i bastant endins que no retorni algun «xut» cap a la platja. I que sort que la tenim a prop, imagineu-vos que l’haguéssim de portar cap al Cantàbric. Així que un cop introduïda dintre una canonada invisible només en tindràs la possibilitat de veure-la al moment que has pitjat el botó i has vist que s’enduia tot allò que fins feia un moment et feia mal de panxa i ara ja no i ets feliç perquè aquesta vegada ha marxat tot a la primera i no hi ha hagut el «cagarronet graciós» de sempre o quasi sempre que retorna i que sembla que et miri i se’n foti de tu que pitges una altra vegada però poc que s’ha d’estalviar i ser ecologista malgrat que ara tinguem tots els pantants plens i que si tornem a la Lluna potser hi podrem fer algun invent per a modificar el temps tot i que potser si ho ha de manar el trampós del cabell ros (panolla) potser ho farà per a modificar les llunes del dia que hagi de bombardejar qui sap què de quin continent i amb quina excusa que no sigui petrolífera per a variar. A més, penseu que això dels inodors tampoc ha estat el fort sinó l’anècdota del viatge dels quatre espanyols més universals de la Història. I que si «l’ocasió la pinten calba» el que haurà sortit de l’aqüífer per un tub i haurà arribat al mar que sigui per un altre de la mateixa xarxa de canonades sense que hagi tingut cap contacte amb la terra ni en cap arrel de cap planta, que hagi anat sempre sol i esquivant tots aquests múltiples viaranys sense tenir cap rascada que signifiqués pèrdua de matèria o pèrdua d’identitat per divergir de l’autèntica imatge de cagalló *************ixar cap per dintre d’un tub i fes el mateix recorregut partint del mateix aqüífer o sigui que l’extrèiem amb una bomba electromecànica i com ja deia servirà per un sol us tota l’aigua. Així s’havia arribat fins fa relativament pocs segons d’un any com a la totalitat del temps existent des que hi ha el planeta Terra o sigui mAper a construir-se a sí mateixa alhora que els aliments amés de l’oxigen i l’hidrogen els donant baixant ent un pou un pagès que tenia la finca una mica més avall en direcció al mar més petits trament aquadinàmics bres ar abans d’arribar al mar i confondre’s amb la salada Hem de ser prou observadors per a veure que les carreteres van plenes de camions de tota mena en direcció a les ciutats i de procedència cada vegada més distanciada en globus terraqui però que en la gran majoria de casos el producte ve de finques rústiques enormes i de polígons industrials igual o més grans, ambdós situats podríem dir a camp obert i no dintre ni gaire prop de conurbacions d’habitacles ja que la contaminació per fums, sorolls i riscos de diverses menes i magnituds no son gaire compatibles amb la seguretat de la gent que els habita. Tampoc li és sa a la gent del camp viure prop de grans extensions forestals si aquestes es porten soles ja que la idiosincràsia que tenen és per natural absolutament inflamable i com més el clima es desconcerti (o el desconcertem que ell sol ja anava be) encara serà pitjor. *****************//////*********0,10h ada dia que passi. cncs que si aquell esbarzer estava eufòric els de la vora també hi estaven ja que el Sol quan s’hi posa assolella bancades senceres immenses de terrenys i, per tant, l’energia negativa en tots els sentits resta i arriba a no ser rendible viure als pobles per molta més energia que ens arribi puntualment i de bon matí i que no ho deixi de fer fins que es pon i que sembli que no ens costi un € però és que sí. I molts!!! Puntualitzo no ens costaria res si ens dediquéssim a eliminar tot aquest botjar en risc d’incendi latent i com més va més calent i més a prop de les cases i que potser no cremarà el campanar que és molt alt i de pedra pelada però que potser si totes les cases però que tampoc ens serviria com a refugi i que ¿si ja hem vist què hi va passar el 23 d’abril del 1874 que seria això de repetir la història? ¡Si ella mateixa ho diu al revés!
Últims Articles i comentaris…
No post found!
Últims Documents Desclassificats…
No post found!
