El Forat del roger

1ª Part (escrita al cap de poques setmanes del fet.)

Aquella tarda primaveral l’havíem destinada a sembrar les patates la mare del Roger i filla meva, la Thais i la meva dona i mare seva al temps que àvia del protagonista, la Montse i, als efectes jo havia passat el motocultor Agria pel terreny escollit tot just quan ja feia uns quants dies de la darrera i abundosa pluja –llavors encara plovia i plovia bé al nostre poble–  i ja se n’havia evaporat  part de l’aigua  mentre que una altra part s’anava infiltrat terra endins.  El color vermellós  i  la flaire i l’esponjositat  donades per aquell rodet d’aixades  revolucionades mecànicament  augurava  un bon profit per a una bona feina.   

Però ara tocava crestallar i els crestalls havien de ser rectes i uniformes quant a amplada i alçada  a l’hora que fer-los seguint el pendent suau que permet que l’aigua hi corri però que també s’hi aturi. “Les Parades” n’hi diuen a aquesta part de terme per la senzilla raó que foren les primeres que ho assoliren a base de construir-hi murs de pedra seca que anivellessin les terres amb el desnivell  adequat  que deia de dirigir l’aigua cap on hi havia les plantes i que no passés d’allí.  Després es va adoptar també als secants dir-los parades a tots els espais de terreny entre dos marges que havien suavitzat més o menys el desnivell natural d’una finca a fi se facilitar-ne els diferents conreus i mantenir-t’hi més còmodament dempeus i desplaçar-t’hi.  Però el topònim de “Les Parades” ja s’havia escrit als papers de propietat i es va anar passant de notari a notari i fins avui.

Si hi ha algú que no ho sàpiga com es sembren les patates al terrenys esponjós que no li vingui de nou ja que tot és molt de sentit comú i que primer s’ha de fer un solc amb una aixada llarga i estreta i tot reculant que és el que complica l’anar recte ja que has de seguir mirant endavant. Després una de les dues parentes ajudantes hi ha de deixar un tros de tubercle amb almenys un grill a la part superior i a una distància d’uns trenta centímetres, mentre que l’altra hi posarà entremig un grapadet d’adob, guano si pot ser.   Seguidament jo ho taparé amb la mateixa aixada i manera culera de caminar i faré mitja volta i tornaré a començar.

Va ser en aquest lapse que, en posar-me dret per a alleugerir una mica els muscles lumbars vaig veure que el fillol Roger que aquells dies començava a fer les primeres passes ho estava practicant encantat ja que si queia no es feia mal  per la blanor del sòl però que, ¡de sobte!, me n’adono que va recte a un forat  que mai jo havia vist allí a la vora i jo que amb quatre salts com els dels esportistes olímpics dels tals de longitud -m’ho imagino ara, no pas llavors- arribava just a agafar-lo per la part superior posterior del jersei i, agenollant-me a la seva alçada, l’abraçava fortament  per a calmar-li l’ensurt que li sortia dels ulls i de boca, però que era no res en comparació de les cares de les mare i filla ajudantes i que, suposo ara, de la meva també tot i que no me la veia.

Després de retrocedir ràpidament. ¡No entenia res! Vaig agafar una pedra i la vaig tirar dintre el forat mentre que, mentalment, comptava els segons i que el soroll sec del final m’aclaria que no era d’aigua i tampoc gaire profund. Vaig anar a la caseta a buscar trossos de diari vell i un encenedor, i en vaig encendre un i l’entaforava seguidament forat avall. Era claríssim que era un dels pous de ventilació que es fan durant la construcció de les mines però la pregunta era ¿què hi feia allí, a cinc o sis metres a sota, una mina? Un altre paper encès em va permetre veure més clar el fons i l’enorme i llargaruda pedra que hi havia estesa i que sabia -no pas per cap experiència- que una de les maneres de tapar aquests pous era a base de fer  un rebaix circular d’uns trenta centímetres d’alçada i de fondària i a un metre poc més o menys a sota del brocal i recolzant-hi per la base cada pedra llargaruda i amb una corda rodejant-la de mig cap amunt s’anaria deixant caure cap al mig ben a poc a poc i fins a fer-la coincidir amb la de l’enfront que un altre pouer hi feia el mateix. Un cop encarades una altra parella repetia el mateix des de les perpendiculars a fi de formar una creu i, comprovat que s’aguantava sola, ja es podien recuperar estirant-les d’un cap les quatre cordes. S’havia de repetir tot el mateix, ara però anant a recolzar les llargarudes, que ja no ho eren tant, a les bisectrius de cada angle. I ara venia el mes delicat ja que s’han d’omplir els 8 buits en forma de triangles isòsceles amb pedres en forma de tascó -més amples a la part superior- que recolzin a ambdós costats i les més grosses primer tocant a la paret del pou i seguint cap a l’interior i anant pujant cada cop més petites i ben coordinats en el temps a l’hora de posar-les ja que com que fan força cap als laterals podrien desequilibrar els pes cap a una àrea encara buida i desequilibrar l’estructura tant laboriosament construïda. Ja només falta anar tapant forats i foradets amb rebles de totes formes i mesures a fi que no es pugui colar la terra que hi posarem a sobre cap a dins el pou i mina. Aquesta terra si pot ser de la superfície i formant gleves per les arrels entrelligades de les herbes molt millor i així omplir-ho tot fins arribar al mateix nivell del terreny. Sempre es buscava la perfecta perpendicular i que  els pesos de les pedres enfrontades coincidissin al màxim. Suposo que primerament ho haurien muntat tot sobre el terreny allí a la vora i sobre un munt de terra de les mateixes mesures i forma que l’espai que volien omplir i amb cada pedra recolzant on li tocaria estar. Per descomptat  que la sintonia entre els oficials del pou i els aprenents fent viatges aportant-los cada pedra per a cada lloc havia de ser perfecta. Penseu que no tindrien cap opció a desfer res, tant  si s’havien quedat curts com si passats de la ratlla. També cal fer notar que aquesta parada estava tota plantada d’ametllers de secà i, per tant, que cap acumulació d’aigua per el rec s’hi hauria produït mai.



I també em cal considerar que abans que s’arrenquessin aquests ametllers i que tindria poc més o menys l’edat del Roger jo ja els havia volgut immortalitzar fent-los fotos amb gatets enfilats a les branques i les havia presentat al concurs de fotografies “Medalla Puigcerver” de la Festa Major i hi guanyava algun premi, com el núm. 31 d’aquell any.

 També tinc clar el record d’haver fet tots els clots per a després plantar-hi els avellaners i que ara m’esgarrifo de com a tocar de l’actual pou del Roger n’hi vaig fer un ja que l’avellaner era allí el dia de l’ensurt. Havia, doncs, estat en la mateixa circumstància que el meu fillol ja que si fent el clot hagués topat amb alguna d’aquelles pedres amb l’aixada escarpellera,  el més segur hauria estat que li hagués buscat un punt per fer-hi palanca i treure-la i que se me n’hauria anat tot avall i jo al darrera. Ves per on potser algú escriuria en algun moment quelcom semblant de mi. ¡Pobre de mi! Però com que no va ser així… ¡Ric de mi! (de riure…, no de diners). El que no em sembla, ara, de riure i sí molt rar és que el pare no me n’hagués avisat llavors del perill que hi havia d’aquests pous desconeguts ja que l’avi, son pare, n’era un expert en mines que a les actes de l’ajuntament de fa exactament cent-un anys, l’estiu del 1925 fou que guanyà un concurs públic de 900 pessetes per a qui prolongués la mina de la Font de Més Amunt fins 49 metres més d’on s’acabava i que seria fins a sota del Pont del Magai, on s’havia fet un pou i trobada bastanta aigua. Calia dons un bon expert a fi que ho connectés exactament a base de fils i plomades des de dalt (no amb la tecnologia d’avui dia) i potser també hi influiria que, en ser-ne regant era d’esperar que s’ho mirés més com a cosa pròpia. S’havien presentat tres concursants i ell no era el més econòmic, sinó el del mig.   Potser va ser per això. A les actes posteriors hi diu que no ho va fer en el temps acordat però que les causes que va al·legar eren justificades i que li pagaven la totalitat acordada. Quan li vaig comentar tot això al meu pare em va dir que ell, amb només 13 anys, també hi havia treballat a dins a la mina i vaig pensar que les causes justificades no fossin que son pare havia tingut l’accident en que va perdre un dit de la ma i potser per això hi havia hagut d’anar ell, el meu pare, però no ho se amb seguretat ja que no li vaig preguntar.


Tampoc no li vaig preguntar -curt de mi- si en sabia res dels pous de la mina que no m’havia advertit però el més segur, ben reflexionat, és que no ho sabessin ni ell ni son pare dels tants anys com feia de la construcció d’aquella mina ni potser tampoc del seu abandonament en omplir-se d’arena qui sap per quin dels diversos aiguats històrics que hi ha hagut. Això jo ho he hagut de deduir de la Història d’Alforja de Francesc Cortiella i Pere Anguera editada per l’ajuntament que a la pàg. 89 i següents parla dels molins: el de la Bassa del Molí tan pintat i per tan bons pintors; el del Mig, molt abandonat i cobert d’esbarzers al capdavall de la baixada del Salt a l’esquerra, i el Molí Nou, a la Riera i enfront del Mas del Perdiueta que ja no és nou però si no se’n va fer cap més, encara ho deu ser, el més nou. Doncs bé, aquesta mina va en direcció molt aproximada al citat del Mig. També diu la tal Història que hi tenien problemes de sequera però també en un altre lloc parla dels aiguats i que se’ls inundaven i omplien de terra com seria el cas d’aquest. També em cal dir que els sis metres de fondària son molt aproximats a la suma de les alçades dels tres marges consecutius que calculo jo que és on hi podria haver hagut l’embassament que alimentava el citat molí. He d’aclarir que els marges em serveixen ara com a mesura però molt probablement el 1250 encara no hi eren ni els marges ni les parades i per tant la mina començaria qui sap de la terra verge a sobre de la qual s’hi farien posteriorment els marges i les parades ja que sempre s’havien de fer al mateix temps per pura lògica constructiva ja se suporten recíprocament. Res més fàcil ni més difícil per a saber-ho que una brigada de tres homes que es posessin a treure aquesta arena arrastrada a base de pala i bàssia i sense pics que no hi ha res per a picar ja que ho he vist i tocat com Sant Tomàs i que tampoc és el cas, però que si algú hi vol baixar no li posaré cap impediment… Un cop allí també podrà tocar, veure i comprovar fins on vàrem arribar amb la meva família, o sigui fins a 20m més amunt. En principi jo em pensava que a cada 20m en direcció contrària, cara avall ara, hi trobaríem els altres però ara, aquests dies que acabem de llaurar tota la finca fins a 60cms de fondària i que no n’hem trobat cap em vaig veure forçat a deduir que tots aquests perills d’ensorrament alguns avantpassats ja els van resoldre omplint-los de terra i que ara l’arada del tractor hi hauria passat per sobre i ni se’n va adonar el tractorista ni ningú. Això vol dir que, els tres homes es necessitarien per a treure l’arena de la mina però una vegada arribats al pou, per sota, seria més fàcil que només dos homes el buidessin un a dalt i l’altre baix que seria més fàcil i així s’aniria alternant i optimitzant la feina.

Em deixava per a aclarir-vos que la causa que s’enderroqués aquest pou fou que en aquell entorn jo hi havia fet uns quants crestalls, molt més alts i gruixuts que els d’ara de les patateres a fi de fer-hi retenir un excés d’aigua que m’entrava a la finca des que, feia poc, al capdamunt del carrer s’hi va urbanitzar l’hort de Cal Manró per a fer-hi l’actual casa bloc i que aquella casa amb tanta superfície de teulada com, més o menys, la suma de la resta de vessants de les casetes del mateix carrer havia doblat el cabal que m’entrava i em feia témer que si l’aigua arribés a saltar pel marge i me l’ensorrés qui sap si, de retruc, també em faria caure l’altre que ve ja a sobre de l’hort del Pansa i que si be cinc metres cauen de seguida, quan els has de fer de nou ¿què us he de dir que no ho sabeu ja, o que no us podeu imaginar? El cas fou que els crestalls van anar tan be que s’hi va entollar quasi tota l’aigua i ben just si en va saltar una mica pel saltador que hi vaig deixar als efectes. Però l’aigua entollada durant tant temps a damunt del desconegut i invisible pou va anar filtrant-se pel terreny fins anar a passar per on es recolzava una de les potes de pedra llargarudes. Aquesta no va poder fer més que desplomar-se i deixar aquell forat de 30cms descobert pel Roger quan només tenia un any.

Desmuntada, després i amb compte, l’estructura i una vegada baix al fons del pou vaig veure tot això que us deia de que estava plena d’arena però també que hi entrava aire procedent de mina en amunt i fins i tot una mica de claror procedent d’una petita ensulsiada a tocar de la bassa del Pansa i que encara hi són el forat i la bassa i que només hi cal aguantar. El pou el vàrem omplir fins a dalt per precaució amb rebles i runa d’obres tot i que deixant-hi enterrat un tub de PVC de 25cm amb un colze encarat a l’entrada d’aire per si, qui sap si mai podria servir com a desguàs d’alguna edificació que continués aquest carrer que ara m’hi aboca tota l’aigua i que llavors la hi podríem desviar. El tal tub l’hem tingut ben tapat tots aquests anys amb una llosa de marbre blanc com a única senyal visible alhora que protectora de perilloses ensopegades.”

el forat del roger

2ª Part (escrita el dia que va fer 18 anys)

Disset anys després són suficients perquè el Roger s’hagi fet un home el dia 18 de febrer del 2026. Tot el que li comportà a ell això d’arribar a la majoria d’edat a mi em va fer sentir també el pes del mateix temps passat i que em trobés en la tessitura de treure’m la son de les orelles i que li’n fes un petit resum (en part això que ja hem vist) però també un recorregut per tot el que hi va passar després dels fulls de diari encesos pel forat del pou, bàsicament galledes plenes d’arena i eines també pel llarg de la mina, això sí, com hem dit, només en direcció cap amunt o sigui cap a sota del barranc de les Creus i de les cases del poble. També, i a partir del que m’han ensenyat aquestes entranyes potser em podria aventurar però sense oblidar l’origen del moldre blat i fer farina i després pa i de moldre-hi olives i fer-ne l’oli que l’hi sucarien qui sap si després de torrar-lo o no… Em podria aventurar -deia- a proposar-li de mirar de compartir el buscar i trobar-n’hi altres  possibles utilitats més en concordança amb els complicadíssims temps actuals i que, de passada, també haurem de contemplar i provar d’analitzar.

Que el mon vagi tan malament i que massivament ens estem matant aquests dies i que entre  explosions d’edificis sencers hagin sortit per la TV anuncis per a construir refugis nuclears (la primera vegada que en veig, si no em falla la memòria) m’excusa per a explicar-li a ell alhora que ho llegiu els lectors sobre els avantatges d’una galeria de comunicació entre edificacions soterrades a l’hora de mantenir la puresa de l’aire i que en edificacions individuals i aïllades s’hi ha d’instal·lar amb complicats mecanismes i que ací no hi caldrien una vegada  condicionada al nou us l’actual estructura, per cert conservada perfectament però que segons les previsions de capacitat potser s’haurien d’eixamplar a fi que es poguessin creuar dues persones amb sentits de marxa diferents. Ho haurien de dir els tècnics si això tirés endavant. També la necessitat d’una previsió massiva d’aliments amb llarga caducitat per endavant quedaria afavorida com més fossin els usuaris que hi volguessin participar i més  econòmic i fàcil els sortiria per metre quadrat de construcció, així com de trobar un terme mig a l’hora de consumir-los ja si se’ls estan acabant els terminis alhora que se substituïen per la mateixa quantitat de productes però amb tres mesos de durada per endavant. Penseu que és bàsic l’estar sempre preparats ja que, com acabem de veure a l’Iran, la imprevisió i l’atac per sorpresa són la norma en caps de color de carbassa especialment però que no va sol… Que: “Dios los cria y ellos se juntan” que diuen Ebre enllà. Mentre hi hagi la oportunitat s’ha de comprar i guardar per “si peta”. No dubteu que l’endemà totes les lleixes dels “supers” estaran buides i no us dic res de les botiguetes de comerços familiars. Segons la Història d’Alforja i en les pàgines citades, el 1250 ja n’hi havia de molins i d’això en fa 766 anys tot i que no crec que aquesta mina concretament fos del primer. El que en te tots els números és el de la bassa del Molí, tan pintada i per tan bons artistes, però sí que la nostra mina s’ubica més avall en línia amb el segon, el molí del Mig, al capdavall a l’esquerre de la baixada del Salt. Si es netegessin, tant l’una com l’altre potser en trauríem més dades però a mi per a treure l’arena dipositada a la mina (res de picar en terreny dur) me’n demanaven fa un parell d’anys 240€ l’hora (80€xhx3homes) i  no ho vaig voler acceptar però que potser ara hi ha molts més motius per a patir i, per tant, més moviment i que tampoc no em costaria res de demanar-li pressupost a aquesta empresa que vaig veure per la TV o a d’altres que en trobi per Internet que potser també valorin positivament el contrast de contactar i respirar i fer volar la imaginació per espais de més de 700 anys d’antiguitat si valoren el que els podrà costar a ells d’adaptar-se, si tenen sort i sobreviuen a la 3ª Guerra Mundial i 1ª Nuclear de la Història. Com més base cultural tinguin i les praxis més diverses, més be podran instruir les noves generacions a fi que ja no els pugui tornar a passar MAI MÉS.

No cal però, que ens n’anem tant lluny ni en l’espai ni en el temps i que només en l’entorn del aniversari del fillol Roger el passat 18 de febrer que amb els desitjos de felicitat que li expressàrem amb cançons, brindis, petons i abraçades que no fou fins a les postres que jo me’n vaig recordar de recordar-los el que havia començat set dies abans, l’11 i durant fins a les primeres hores del 14, Dia dels Enamorats, una data assenyalada per a ben recordar ja que el final va ser feliç però també amb prou motius de preocupació ja que van ser tres dies en que li va anar de mil·límetres per a un greu enfrontament marítim entre l’armada francesa i la russa a causa d’un acte de pirateria per part de la veïna França. Aquesta abordava i prenia possessió per la força de les armes a dos petrolers russos, el Wladivostok i el Múrmask, amb destinació a la Índia i navegant per aigües internacionals just en les immediacions del golf de Biscaia, ben a prop de casa nostra. 23 mariners civils van ser empresonats per l’escamot francès armat fins a les dents i els rumbs fets girar 180º cap a la costa francesa per on no feia gaire que havien passat. Allí s’hi hauria descarregat el petroli i s’hauria empresonat a terra la tripulació civil russa. Fou tot així -i si alguns ja ho sabíeu perdoneu però, si no, més que seguir llegint valdria més que ho veiéssiu directament i amb tots els detalls a: https://www.youtube.com/watch?v=JY4jz_uRrJI&t=1678s. Tot i ser un pèl llarg, crec i repeteixo que és molt interessant. Un altre argument a favor de veure’l és que  a la nostra TV oficial no se’n va dir res.

 Que s’ho miri be també el Roger i que, si se li escau i en un moment adequat, els demani als professors de història de la universitat que també li expliquin la seva versió dels fets i així podrà calibrar-ne la veracitat per a tenir-ho en compte en d’altres ocasions o en temes semblants. Aquest despropòsit de considerar sinònims la mentida i la llibertat d’expressió o el silenciar fets importants i posar com a capçaleres frivolitats sense cap solta ni volta són altres tàctiques de menyspreu a la veritat com a únic element sòlid a tenir en compte en qualsevol fet del que se n’hagin de valorar els efectes a partir de saber les causes que el produïren.

  Tots aquests despropòsits han contribuït a que la tensió actual hagi arribat a nivells tals que ultrapassin els que s’arribà en la llegendària -fins ara- Crisi dels Míssils a Cuba del 1962. Hauria de ser pels periodistes amb vocació de servei públic un deure però també ha de ser un dret que els empari si sofreixen represàlies per fer-ne us per part dels que els manen. No pot ser criticar l’Iran dels aiatol·làs i fer el mateix ací. Valoreu amés que el fet dels dos petrolers russos citats només és un altre robatori entre tots els que hi ha hagut aquest febrer que acabàvem d’acabar i que podríeu anar cercant per Internet sense que jo us digui per on. Potser us en fareu una idea més aproximada si compareu versions contraposades i si en algunes hi trobeu més errors comprovables també us podria ajudar a identificar-los i a prendre’n nota per una altra ocasió. Avui dia no ensopegar amb alguna mentida és gairebé impossible. Què hi farem! Jo m’ho prec com una broma i sovint penso i em dic fluixet: “Aquest ……….. es deu pensar que me’l creuré…,” o m’ho prenc com un acudit i em somric. “Ja pots anar dient, que poc cas en fa la gent” (que diu que deien els avis)

 Signat: L’avi (i padrí) del Roger.

Però la “cirereta del pastís”, sense cap dubte és l’intent de Donald Trump d’acabar d’acabar amb una ONU que ja des de molts anys ha anat sofrint una implacable erosió tant quant a l’aplicació com en el compliment dels Principis que se’n deriven del text de la seva Carta de Constitució. Us en podria ferun resum però de ben segur que em quedaria curt i no deixaria de ser una improvisació i, per tant, prefereixo dir-li al meu fillol que es rellegeixi al seu llibre “NIET”, Capítol 5è, pàgines de la 187 a la 197, l’article titulat: “I l’ONU?”, i a vosaltres, lectors, que podeu baixar-vos-el llibre tot sencer o llegir-vos-en el que vulguéssiu en pantalla però que aquestes pàgines citades us les recomano especialment. Jo ja fa deu anys que ho explicava i, en certa manera, tot això d’ara ja ho pronosticava, com podreu comprovar, si no sovint almenys de tant en tant. No vull dir de cap manera que ja fos cosa d’ell, d’en Trump, llavors, (ja que seria sobrevalorar-lo), però de que ara li hagi semblat una bona ocasió per a intentar-ho i que ho ha volgut provar, no en tinc cap dubte. En aquest cas però crec que hauria de substituir la “cirereta del pastís” per la “puntilla” que s’aplica als braus malferits i agonitzants com a “cop de gràcia” a fi que no pateixin tant ni ells ni els aficionats al toreig de les graderies.

Avui i ara és el diumenge 8 de març del 2026, dia de la dona, i he d’acompanyar a la meva a l’acte que s’organitza a l’Ateneu: “Les Dones Parlen”, una taula rodona en la que ella també hi intervindrà… (fins després i…, ja soc ací!) i us dic que ha estat molt bé i tothom i especialment els homes hem hagut de reconèixer els seus mèrits però també que, de drets, encara els en falten molts, malauradament, per assolir i que tots hi hem de posar no només un gra d’arena sinó que en falta un bon grapat. El Feminisme que reivindiquen li aniria molt be a aquest mon tant violent que he estat dient i que ens toca viure a l’hora que no em puc estar de dir que així com hi ha homes que el compartim plenament, que també hi ha dones com la Úrsula Won…i la Kaja Ka…, i moltes etcs. que m’estalvio però que cadascuna pot confeccionar-ne una llista i la hi puc afegir al meu recull de “Forats i Forats” amb el títol de “Feministes Masclistes Despistades” que no deixa de ser un qualificatiu amb esperança de correcció. Enviar-me-la i li asseguro que en faig un annex i les hi afegeixo en una pròxima pujada de dades. Un pensament també per les components del club de lectura a les que convido a llegir-se i a baixar-se si volen els que vulguin dels llibres de la pàgina web i que si d’algun en volen fer una trobada per a fer-ne comentaris i m’hi volen convidar que hi aniré de molt bon gust tot i que potser que m’ho diguin amb antelació suficient per a repassar-me’l que la memòria a l’edat inversa del meu fillol Roger ja no és el que era.

Dit això passo ja a fer l’enviament per a publicar-les a la pàgina web: “gerardsalvat.es” com a article novetat però també com a continuació als ja escrits als “FORATS I FORATS” com a part del Blog i com a calaix de sastre del que se’m vagi ocurrent o que sense voler-lo, ni buscar-lo, ni poder-lo evitar, ni poder fer res per a evitar-lo m’hagi afectat negativament a mi o a la família i amics que estimo i que entri en l’ampli camp de les coses que no existeixen però son capaces de crear dolors immerescuts. “Forats i Forats” no el veig destinat a ser publicat per mi ja que si al darrer moment encara se m’ocorre alguna cosa i tinc a algú que m’ho vulgui escoltar i escriure encara li demanaré que m’ho faci. A la pàgina només, res de papers editats. I, a més de les que me’n vagin sortint i madurant, com aquest que n’havia fet l’esborrany primer fa 17 anys i ara ho publico i actualitzo que no vol dir, però, que no hi torni quan em sembli que cal perquè he sabut quelcom important que fins llavors no sabia.

Un altre exemple d’improvisació en un dia tan atrafegat com el d’avui és la darrera visita a “@POLITICAPOPULARs2b” per a estar al dia quan veig que tants esdeveniments tan greus són també tan freqüents i que necessito quantes més dades millor per a poder entendre’ls o a creure que m’aproximo a saber… ¿què…, està passant?! I que a mi em sembla que si no és exactament això que diu un que diu que es diu Willy però que crec que també es podria dir CHATGPT, GEMINI, o tantes altres IAs. Si no és això exactament -repeteixo- s’hi assembla molt. N’hi ha per a tothom i n’hi ha de sobres. Cliqueu-ho i ho veureu, si us plau: https://www.youtube.com/watch?v=lBvWE7rJRX4 

Gerard Salvat Raull

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *