Ací comença la segona pujada de dades però, sense avisar pel Facebook ja que sembla ser que l’empresa em va esborrar i que ara hi ha algú o alguna un intrús/sa que ocupa el meu lloc però que a mi ja em va be perquè tampoc el feia servir. Disculpes demano a tots els meus teòrics amics i teòrics seguidors de temps passats, tant els uns com els altres i només per culpa meva absolutament inactius, ja que ¿com es pot ser amic d’algú que com a màxim et felicita pel “cumple” i com es pot seguir algú que està aturat? La disculpa és que vaig estar molt de temps preparant quelcom que volia que fos interessant per a contar-vos i que consideréssiu que valdria la pena de seguir-ho llegint i de compartir-ho, si hi estàveu d’acord es clar, i de dir-m’ho i aclarir-m’ho, si no.
Quant als que us vaig donar l’enllaç personalment a títol de presumptes criticadors benignes i consellers desinteressats, però que poca cosa heu tingut per valorar ja que de seguida va començar la maleïda guerra a Ucraïna i els meus plans començaren a desgavellar-se ja que incloïen la imminent publicació del “NIET” en rus i en anglès, juntament amb les segones edicions en català i en castellà, actualitzades al temps real. Tot això se’n va anar en orris ja que em vaig quedar estupefacte i em vaig sentir incomodat –per emprar paraules circumstancials però que completaré de seguida en la Introducció.
També hi va ajudar ¬tot i que d’entrada, com heu vist, n’hagués estat l’incentiu principal envers l’escriptura– les excessives giragonses de la pandèmia i la poca intel·ligència a nivell global que em recordava allò de “matar mosques a canonades i elefants amb perdigons” però que ací es definia per la infinitat de sistemes per a acabar (es veu que matar no és la paraula adequada ja que els virus no tenen vida) amb un mateix minimíssim virus.
Tot això em feia entrar en llargues etapes de desconcentració i d’ensopiment. Potser els que ja us hagueu llegit el que pretenia –i encara pretenc fer– entendreu millor com n’era de complicat de portar-ho a terme en aquelles circumstàncies i que tots plegats disculpareu que se’m paralitzés el projecte. Permeteu-me, doncs, que passi a la citada
Introducció
per l’agulla de la xeringa del Josep Mª Duran al cap d’amunt del meu braç esquerre i a través de aquell minúscul “forat” m’introduís a la sang i a tot el cos una sisena part d’una ampolleta de la vacuna de la Pfeizer i que allò representava que a partir de llavors ja tornava a tenir FUTUR i que s’havien acabat els mals auguris de ser, la nostra, la quinta amb més percentatge de defuncions del panorama mundial. Aquells mil·límetres cúbics eren com la pluja a l’estiu; com un raig de llum en la foscor; el senyal del camí perdut o com la clau de volta de l’estructura que suportarà tot el meu proper temps.
En això estaven distretes les meves cabòries quan el Josep Mª, eina en ma ja desintroduïda, m’ha recordat la importància d’aquella data: Era el 14 d’abril de 2021.
-“Sí, –li he dit– justament avui fa 90 anys que es va proclamar la Segona República”.
-“I tant que sí. Així que en pots tenir per sempre un bon referent per a recordar-ho junt amb la bona nova de l’obtenció de l’esperada protecció per al Covid-19.
– I tant que sí, també, i a agrair-t’ho a tu per la part que et toca!
Ves per on, les meves cabòries de futur es veien reforçades per un referent de passat. I és que sempre necessitarem saber com havia estat alguna cosa per a millorar-la si ja era bona o corregir-la o substituir-la, si no ho era gaire o era dolenta. El present és el més curt que hi ha. Quan l’anomenes, el “pre” ja es pretèrit i del “sent” només te’n queda la “t”. No val com a fonament d’un projecte. En canvi el passat no s’acaba mai i hi ha tota mena de models i pots triar en quin fixar-te i en com millorar-lo o en com compartir-lo per a, entre diversos, analitzar-lo i ubicar-lo a les actuals circumstàncies, que aquestes sí que tenen una certa continuïtat: els darrers dies; les darreres setmanes; el darrer mes, ens poden servir. La darrera república? Quina, la de fa 90 anys o la dels quatre segons del president de Waterloo? Doncs, justament, ni l’una ni l’altra si les hem de jutjar pels seus resultats. La causa, la mateixa: menysvalorar l’enemic o sobrevalorar-nos els propis, que torna a ser el mateix, o fer distincions entre propis i estranys poc o gens coherents. En això darrer és on m’estendré més i donaré dades prou antigues, molt certes, molt comprovables, prou imparcials i, per sobre de tot, no manipulables.
No s’ho podia però, de cap manera imaginar el Josep Mª ni tenia jo, enmig d’aquell vertigen vacunador, ni la mil·lèsima part del temps que necessitaria per a explicar-li la quantitat de coses a mig fer que durant tot aquest temps passat tan estrany havia anat deixant aparcades en carpetes i disquets primer, però que, des d’alguns mesos ençà les tinc, simplement, a la meva pròpia memòria de pasta de cervell de tota la vida. I tot per motiu d’aquest pessimisme creixent sobre el meu propi futur. Ni m’hi volia il·lusionar ni hi volia perdre el temps escàs que em pensava que em quedava. 76 espelmes havia bufat aquell passat 16 de setembre de llavors, el 2021, i sentia que ho deien i que ho repetien en totes les estadístiques que, a nivell mundial érem els de la meva edat els que teníem més números d’aquella anti-loteria tan absurda i cruel. Vaig arribar a pensar que era per a tranquil·litzar a la resta.
I, potser alguns ja ho haureu endevinat: una d’aquestes coses a mig fer era això que teniu a les mans o que us mireu a la pantalla. Feia temps que em rondava pel cap fer un relat en forma de tela d’aranya on les papallones de tots colors i les mosques i d’altres insectes enganxats fossin les coses a contar però que no tinguessin cap –o molt pocs– lligams cronològics entre elles. Seria com si tots els temes estiguessin en un mateix pla i que jo hi podria anar de l’un a l’altre com fa l’aranya amb les seves tites, o sigui directament a través de l’entramat de la tela, no pas seguint-ne el fil tal com l’havia teixit. No hi faria res quant temps hagués passat des que van quedar enganxats o enganxades a la trampa ni que hi haguessin caigut més cap al centre o més cap a les vores. Tots serien insectes, malgrat les variades espècies i podrien ser lletjos i bruts com les mosques, dolços com les abelles o de colors vius i encara bellugant com la bella papallona que hi acabés de caure llavors mateix i encara, inútilment, forcegés per evadir-se’n.
Molt temps abans havia pensat que havien de ser també coses casuals, no pas buscades o, si buscades, que no tingués importància que la troballa no fos l’objecte cercat inicialment, sinó un altre, més bo o més dolent, més petit o més gran però que, si possible, inclogués l’incentiu de la sorpresa. Al llarg de la meva vida me’n sortien un munt de coses d’aquestes i fins i tot us diré que el primer esborrany el tenia quasi enllestit a partir d’unes notes escrites immediatament després de que em passés ja que no és que s’hi basi. És un fet real de mig segon de durada. I ja que he escrit tant no me’n queda d’altre que reproduir-lo. Diu així i “MIG SEGON SOTA L’OMBRA D’UN ZEPELI” és el títol. /////>
Era la que hauria titulat: “MIG SEGON SOTA L’OMBRA D’UN ZEPELI”, un fet viscut, real, de conducció automobilística ràpida i precisa, no pas de velocitat pura i simple, ni d’acrobàcies, ni de rècords batuts. //////
“En observar des del meu cotxe en marxa per l’autovia de Tarragona un zepelí que aparegué volant sobre l’horitzó en direcció cap a l’interior, cap a nosaltres i, endevinant-li, en un càlcul mental instintiu i intuïtiu, per on sobrevolaria la carretera per on circulàvem i, volent sincronitzar-ho, o més ben dit, sincronitzar-me a la seva velocitat atenent als diferents trams de distància de cadascú al lloc prefixat, ell però en línia recta i jo havent de seguir tot un itinerari de corbes més o menys suaus a l’hora que avançar tots els cotxes que hi circulaven! No et dic res la panoràmica que se’m presentava i els que hi hauria d’avançar reglamentàriament –que si no no s’hi valdria– com tampoc s’hi valdria passar-me de la velocitat establerta de 100 k/h en més d’un 10%!
Era qüestió de provar-ho i vaig pitjar l’accelerador fins que el cotxe va agafar la dita velocitat, que no era res de l’altre mon per a un BMW 320 però suficient com per superar la mitjana dels concurrents, tots a la dreta i jo pel carril que tocava, còmodament. La veritat és que em va semblar que anaven una mica adormits i vaig pensar que devia ser que era dilluns i encara bastant dematí. Res d’estrany tampoc si també ho feia el company Ramon –que no us he presentat, però que és un amic de tota la vida i a més el paleta que li fa les obres d’arranjament del pis a la meva filla Thais, i que, precisament, estàvem anant al Leroy Merlin per alguns materials que ens feien falta. No li’n diré res d’això que estic fent –vaig pensar– no fos cas que s’espantés o que em distragués de la meva concentració si li havia d’explicar tot… De seguida vaig passar els dos o tres grups que anaven com en caravana i a partir d’aleshores l’autovia ja va ser tota per a mi sol. Va ser només llavors que vaig veure que m’havia sobrepassat un xic el 10% citat i em vaig posar i mantenir altre cop a 109 només fins a tenir bastant clar que aquella enorme botifarra de gas, imprecisa de colors pel contrallum del Sol que li guaitava per darrera i nosaltres ens estàvem apropant en la mateixa cadència al lloc pressuposat i que, aviat em tocaria aixecar el peu si no volia haver de frenar a darrera hora. I, així, amb aquest estira i arronsa em vaig mantenir fins que als darrers moments vaig tornar a accelerar i ara posant-me exactament als 109 ja que endevinava que em portarien –i que així va ser– a creuar-nos i a confondre’m amb la seva ombra quan passaria per sobre meu i l’autovia enmig d’un cúmul de sensacions tals com: les del vent a la cara, les del soroll rabiüt del motor del BMW, les del brogit del vent sobre la lona i, finalment, les vibracions de les hèlices gegantesques a sobre meu que les sentia però no les veia… Va ser llavors que hi vaig afegir les del meu bruel de satisfacció, aquell IIIIIIUUUUUUPPPPPPIIIIIIIIII interminable alhora que deixava una ma del volant, l’esquerra, i hi treia el braç per la finestreta i l’aixecava i saludava d’esma els de la cistella de dalt a l’hora que els deia ADEEEEEEEEEUUUU puix que, anant en direccions quasi oposades, l’espai que ens separava creixia molt de pressa o així era com m’ho havia d’imaginar. Era aquell mig segon que en un “plis-plas” m’havien desaparegut definitivament del camp visual i…, de la meva venturosa proesa.
I fou just llavors que el Ramon, empipat per haver-lo despertat i veient-me amb un braç a fora i conduint a aquella velocitat i amb una sola ma em preguntava a crits si estava boig, o més aviat ho afirmava clarament, tot dient-me:
–Què fas, boig? Conduint amb una sola mà i cridant com si t’hagués tocat la rifa o estiguessis sonat!!! A què cony juguem????
–Acabem de passar per sota l’ombra d’un zepelí, Ramon. Si et gires cap endarrere…, dalt a la teva dreta encara el veuràs. Mira-te’l tu…, que ara a mi ja m’és impossible i digues-me si encara ens estan saludant… I calma’t que després t’ho explicaré de «pé a pa».
I, per a despistar:
-¿A quina hora te’n vas anar a dormir tú, ahir, dormilega, més que dormilega?
–No em maregis en quina hora me’n vaig anar a dormir que no n’has de fotre res i sí que veig que fan anar els braços aquells de la cistella però això no vol dir que ens saludin a nosaltres…
El que se és que m’has fotut un ensurt de cal Deu i que em pensava que ens la fotíem. D’això em queixo. Podries haver avisat…
I, sí, l’hauria d’haver avisat i, amés, ara tindria un testimoni de tot el que he dit i de que no havia fet infraccions ni temeritats i ara no el tinc…, però potser no tindria el testimoni perquè no m’hauria pogut concentrar tan bé i hauria fallat, hauríem fallat els dos, vaja, ja que no hauria pogut compartir amb ell totes aquelles dades que m’arribaven per la vista i l’oïda però també pel tacte de les mans i dels peus com si fos una peça més del BMW. I ¿com li explicava on era el punt on jo havia previst –ja des del primer moment!– que ens creuaríem?
Hauríem fallat, segur, i l’únic que hi puc afegir és que, en una altra ocasió semblant ho compartiré amb qui m’hi trobi i, si em surt bé us ho explico i si no, no.
Ací dono doncs per acabada aquesta expedició d’algunes neurones meves cap al sector del cervell de les “casualitats” per mostrar-nos tot això –a mi també– que ja ho tenia molt oblidat i que m’ha agradat de recordar-ho ja que ha estat quasi com tornar-ho a viure. Va ser i ha estat molt bonic, però també molt curt, massa curt i massa irrepetible en un mon tan mecanitzat, tan monòton i previsible i de cada dia més poc original… Una sèrie més d’aquestes de ficció inacabables però posada a la realitat del “copiar i apegar” del dilluns al divendres i de l’altra per als caps de setmana… I que jo vaig trencar llavors i que he tornat a trencar ara encara que hagi estat només per aquests quatre o cinc minuts que n’ha durat la lectura.
I, tornant als “forats” que vull que li’n facin de substitut i que com a mínim seran més compartibles ja que n’hi ha per tot arreu i de totes menes i molt més abastables i manejables que els zepelins: ¡el primer i el darrer que veig de tan a prop en tota la vida! I que si per aquelles coses ara m’hi trobés de nou, amb el que em queda de vista no crec que l’albirés tan aviat i que pogués fer-li tot el seguiment que li vaig fer llavors. Passa, però, que quan el màxim és molt poc, poquíssim és molt, i que el que em caldrà fer ara és via en aprofitar tot el temps i totes les facultats que em resten per a endegar aquesta nova i complicada recerca de tants quants més pugui d’aquells buits que haurien d’estar plens, d’aquells silencis enmig de clams, d’aquelles lògiques tanmateix absurdes… D’acabar de llegir coses com que en els darrers 10 anys s’ha fos (Hem fos!) el 90 per 100 del gel a l’Antàrtica i de veure’n els vídeos dels milers de pingüins Emperador, tan simpàtics ells i graciosos, que s’extingiran per no tenir on covar els ous que en continuarien l’espècie. I assimilar-ho a totes les branques mortes i seques dels avellaners dels meus trossos que des de tants anys havien cultivat els meus rebesavis i des qui sap quantes generacions… El mateix que els passa als veïns del terme i als dels termes veïns i a quasi tota mena d’arbres, també als més durs i feréstecs dels boscos que tampoc cap no en quedarà si el clima no torna a canviar i torna a ploure més i a fer menys calor…, ambdues coses absolutament impossibles ja que el clima és quelcom que es comporta en conseqüència amb uns determinats condicionants físics des de sempre estables i que els hem alterat per la crema compulsiva durant els darrers cent i pocs anys de milions i milions de tones fòssils de combustible. Vegin els documents desclassificats de data 6 de juliol de 2023 referits als 50 anys d’excuses dels EE.UU. a les queixes del països subdesenvolupats i sabran perquè…
Llegir/baixar document següent…
Sóc i em sento viu gràcies a la vacuna que deia però el darrer que faré –¡ho puntualitzo d’entrada!– serà agrair-li-ho a la multinacional farmacèutica que l’ha fabricada. No l’he escollida jo –ni podia fer-ho– ni tinc dades suficients per a saber quina de les multinacionals és la menys insolidària de totes, tot i que sí que sé que, si són on són, és perquè s’han aprofitat, cadascuna en la mesura de les seves capacitats i manyes, del sofriment dels malats tot planificant més bé com treure’ls-en més rendiment (suc seria, òbviament, inapropiat per a molts d’ells que estan amb la pell i els ossos).
Que li ho expliquin al CEO de la Pfizer, Albert Bourla que tan finament se’n “bourlava” dels que se’l van creure i li van comprar accions durant 5 hores de forma esbojarrada i obsessiva. Les 5 hores justes després que anunciés per la TV que ells, PFIZER, eren els primers en assolir l’eficàcia exigida pels organismes sanitaris oficials del país, USA, i que, volent emular a Neil Armstrong, afegia: “Avui és un gran dia per a la Ciència i per a la Humanitat”.
Amb arguments així –com podreu suposar– es van disparar encara més els preus de les tals accions, fins que, al pic d’aquell vertigen, el Sr. Bourla es venia tot d’un cop, el 60% de les seves i com no podia ser d’altra manera, quan els del “parket” se’n van adonar de la jugada, cuita i corrents també tots a vendre-s’ho tot i, en pocs minuts de caiguda en picat (aquests no els tinc comptats), les Pfizers arribaren molt per sota del que estaven en el moment de l’anunci televisiu.
Visualitzar enllaç Vanguardia ( fent clic al article )
¡Mai tantes boques obertes de decepció havien mostrat “forats” tan profunds esòfag i budells avall fins al “forat dels forats” –del que no en dic el nom però tots l’endevineu!
Albert Bourla va demostrar així al món quins eren els seus ideals vertaders i el que li importaven els seus clients i les llurs saluts i la de la humanitat en general que, cínicament utilitzava, remembrant-ne la petjada del Neil més famós del món, sobre la sorra de la Lluna.
És clar que ell no va matar ni deixar morir a ningú, com fou el cas de la que tots sabem i que hem sofert en pròpia carn o en la de familiars i amics. Sí, la nostra AstraZeneca, a aquest mateix costat de l’Atlàntic, va optar per no complir els compromisos d’entrega pactats i signats amb la Unió Europea, que li havia aportat –¡a més!– importantíssims fons per a la investigació. Per tant, tot i que a mi personalment no m’afecti, tampoc no seré traïdor a tots els que van morir per no tenir a temps les vacunes que els hi tocaven per l’edat i que els seus representants polítics prou que els les havien reservat. No m’estaré de dir que van, simplement, desaparèixer per un “forat” mentre que aparegueren per un altre a Israel i sobrevalorades com per art de màgia.Però no era ni art ni màgia sinó el «forat» habitual en aquest món especulatiu en el que, el benefici immediat i a costa del que sigui és el que sempre mana i funciona (o «desfunciona») o és bo per a pocs i dolent per a la resta. Després ja compraran voluntats per a evitar les seves responsabilitats i segur que encara els quedaran bons beneficis a la butxaca. El més interessant d’aquesta pandèmia és que ha mostrat a qui ho ha volgut, o sabut veure, el nivell d’ètica de cada dirigent, polític i econòmic, a l’hora de prioritzar o bé el dret a la vida dels ciutadans, el primer dels drets humans, o el propi i exorbitant benefici. De fet, la mateixa pandèmia o, més ben dit, que aquest minúscul virus s’hagi convertit en pandèmia és fruit de les incoherències i de les prioritats miops dels que marquen els cursos dels esdeveniments i que tenim la resposta als gràfics de les (de moment quatre) diferents crisis en els diferents escenaris: per ciutats, per comunitats autònomes, per estats i, mundialment. Si es tractés de conduir un vehicle –per no sortir-me de l’anècdota anterior–es podria condensar en que, cada vegada, i en cadascun dels supòsits, s’ha arrencat i accelerat quan el semàfor només estava en groc. I que no n’hem après res per a la següent davallada.
Si algú s’ha esgarrifat amb la meva aventura de passar com un esperitat per sota l’ombra d’un zepelí, s’hauria d’estirar tot els cabells del cap davant de les mortaldats que han causat aquests ineptes impacients. Malauradament, potser no es pot lluitar contra determinat virus abans que aquest aparegui però sí que crec que s’hauria hagut de tenir previst un protocol d’actuació per a quan n’aparegués algun de característiques semblants o aproximades ja que, pel que hem vist, moltes de les mesures preventives a prendre entraven en el camp del sentit comú amb el denominador comú de l’aïllament que només necessita espai. I si aquest protocol no existia, s’hauria hagut de establir tan bon punt com l’organisme especialitzat de l’ONU, l’OMS, qualificà la malaltia com a PANDÈMIA, tot dient:
Ginebra 11 de març de al 2020 (OMS) – El director general de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el doctor Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha anunciat que la nova malaltia pel coronavirus 2019 (COVID-19) es pot caracteritzar com una pandèmia.
“L’OMS ha estat avaluant aquest brot durant tot el dia i estem profundament preocupats tant pels nivells alarmants de propagació i gravetat, com pels nivells alarmants d’inacció. Per tant, hem avaluat que COVID-19 pot caracteritzar-se com una pandèmia «, va afirmar.
El director general de l’OMS va considerar que «pandèmia no és una paraula per utilitzar a la lleugera o descuidadament. És una paraula que, si s’usa incorrectament, pot causar una por irracional o una acceptació injustificada que la lluita s’ha acabat, el que porta a un patiment i mort innecessaris «.
Ha indicat que «descriure la situació com una pandèmia no canvia l’avaluació de l’OMS de l’amenaça que representa aquest virus. No canvia el que està fent l’OMS, i no canvia el que els països haurien de fer». En aquests moments hi ha més de 118.000 casos en 114 països, i 4291 persones han perdut la vida.
«Mai abans havíem vist una pandèmia provocada per un coronavirus. I mai abans hem vist una pandèmia que pugui ser controlada, al mateix temps», ha manifestat.
L’epidèmia de COVID-19 va ser declarada per la OMS una emergència de salut pública de preocupació internacional el 30 de gener de 2020. La caracterització ara de pandèmia vol dir que l’epidèmia s’ha estès per diversos països, continents o tot el món, i que afecta un gran nombre de persones.”
I no diu res més i, al meu humil entendre i vistes les conseqüències, quedant-se curt a més no poder. La paraula s’hauria hagut d’escriure amb majúscules, negreta i subratllada i dita i repetida fins a l’extenuació però, a més –i això és l’important– s’havia d’actuar ràpidament, unificadament i permanentment en el marc de l’ONU, però com a Assemblea General sobirana sense tuteles i sense vetos del Consell General de Seguretat, ni línies vermelles, ni interessos econòmics, ni competències entre blocs. S’havien de reunir extraordinàriament via personal si era possible o telemàtica si era més prudent, tots els presidents de tots els països del món, els científics i metges especialitzats, tots els laboratoris farmacèutics, i representants de tots les altres activitats necessàries per a establir el Protocol Únic d’Actuació que deia, i un Laboratori Únic d’Investigació, format pel bo i millor de cada laboratori privat que en volgués formar part i establint-se les compensacions adequades però prohibint-ne patents particulars de descobriments fets en comú. Els casos citats de Pfizer i AstraZeneca, i d’altres, de totes les maneres possibles s’havien d’haver evitat. Davant la vida possible o la mort evitable de tants milers de persones i de perjudicis tan grans a l’economia global, el Principi tan pervers del Capitalisme (per a mi malentès Capitalisme): Benefici Immediat (sense cap reflexió sobre els perjudicis directes posteriors) en el cas de la Covid-19 havia d’haver estat totalment proscrit. Un mínim de sentit comú ens portaria a acceptar que davant d’un únic virus hi havia d’haver hagut una única tàctica per a combatre’l tot i que aquesta tàctica variés constantment i segons les diverses mutacions als diversos llocs. Una sola instrucció sortiria d’aquest Laboratori Únic per a cada cas i lloc, i d’obligat compliment per a tothom i per sobre de lleis i constitucions de cada estat. Instruccions a molt poc termini i permanentment revisables d’acord amb els resultats i les experiències, però que aquestes revisions afectessin des del primer moment a tots els grups de persones amb igual tractament i igual resposta. De la mateixa manera, qualsevol canvi o mutació en qualsevol lloc del planeta hauria de ser estudiat per la cúpula d’aquest Laboratori Únic però sense deixar el seguiment directe des del lloc afectat i compartint immediatament cada novetat. Quant a la cobertura de totes les necessitats tant de cura dels afectats com de protecció i prevenció dels equips mèdics i a la resta de la població, hi hauria hagut d’haver un repartiment de tasques adaptades a les possibilitat de cada país amb exigència d’unes mateixes característiques i d’un mateix nivell de qualitat per a cada cosa concreta. També un “quid pro quo” pel que entre països es poguessin fer intercanvis (vull dir que una bata fos equivalent a 10 mascaretes, per exemple, i que cadascú s’especialitzés en el que li fos més favorable). En fi, simplement donar tot el sentit i significat que te la paraula PANDÈMIA i, sinó perquè la deien en el seu manifest (que he reproduït) de l’11 de març 2020 a Ginebra i de cap manera permetre que multitud d’actuacions diferents provoquin multitud de mutacions diferents degudes a causes impossibles de discernir de tan diverses com son les dites causes i els seus orígens. Per primera vegada a la història els quasi 8.000 milions d’habitants del planeta hauríem pogut ser els elaboradors i a l’hora els destinataris de tots aquells productes indispensables per a lliurar-nos del contagi o curar-nos la malaltia si ja l’havíem agafat, sense que ningú, per un “forat”, n’hagués pogut treure benefici aprofitant-se de la tragèdia generalitzada i de totes les males arts inclosos jocs bruts i espionatges de caire empresarial però també segurament polític que mai no sabrem ni ens podrem imaginar. Tot s’hi val per a arribar el primer a la meta i, com hem vist per un forat, per a aprofitar-se’n quan es dóna el cas.
No us he dit que tot això ho he resumit de tot el que havia pensat i rumiat durant els molts dies i setmanes passades i ja retornat relaxat a la sala d’espera. El procés estricte de la meva vacunació no ha durat ni un minut i ja us he dit que ha anat d’aniversari de la República. De seguida després de mi ha entrat l’amic Eduard Moragas i a l’altre minut el Jacint Salvadó i la seva dona, la Roser Juncosa que n’hi han estat dos de minuts. Em sembla que en cinc minuts hem passar els sis. Els 70 graus negatius de la vacuna no permeten digressions ni distraccions si se li vol mantenir l’efectivitat.
És curiós que ara siguem els mateixos que fa no res i tots tinguem un altre aspecte. També el senyor i la senyora que m’han precedit i de qui no recordo per quins noms els ha cridat el Josep Mª Duran ni tampoc haver-los vist mai pel nostre poble, però és evident que si eren allí és perquè els hi tenim empadronats. El ritual, ens explica ara el practicant, és que, al grup de 6 per xeringa, ens toca esperar un quart d’hora per a afrontar possibles efectes secundaris –molt poc freqüents segons ens diu– i que si no hi ha res de nou ja ens en podrem anar cadascú a casa nostra ja que ell n’ha de vacunar mitja dotzena més i que, si tinguéssim molèsties…, que ens prenguem un Paracetamol…, ¡d’1 gram!.
Així que, visiblement eufòrics, els quatre del poble aprofitàrem aquell interval rememorant encontres passats però que sembla que ben aviat ens atrevirem a programar-ne de futurs. També s’hi apuntaren l’Arcadi Llussà i la Conxita que sortien en aquell moment de la visita de la metgessa Taverna, i que com que som tots de la mateixa anyada i, per tant companys de molts anys d’excursions, tiberis i festes, i tots plegats, a més, entusiastes fervorosos dels inacabables acudits i de les fabuloses maneres de contar-los de l’Arcadi, vàrem prometre’ns de quedar –quan estiguéssim tots vacunats i revacunats, també amb la següent dosi– a poder ser en un bon restaurant i amb un bon plat davant fumejant saboroses aromes. I si allí es manté aquest optimisme a veure si som capaços de programar alguna nova excursió. Seria un bon senyal de que aquest malson s’hauria acabat… ¡I és que ja n’estàvem fins a més amunt de la coroneta –va dir no se qui– de la pandèmia dels collons…, i de «l’antipandèmica» manera d’afrontar-la de tots els dirigents polítics i de totes les multinacionals farmacèutiques! (més o menys el mateix que pensava jo i referia feia uns moments però que ho va reblar dient: “¡Sembla que només vagin, uns a guanyar vots i els altres a guanyar diners.” Evidentment que amb un quart d’hora no n’hi va haver per a res per discutir d’aquest tema i que aviat “el Practicant”–que, finalment, el poso com se’l coneix popularment al poble, va fer entrar l’altre grup, cosa que significava que havíem de pirar.
Ja dret i al rebedor i esperant que els companys s’apropessin per a marxar junts, observava amb retrospectiva com cadascun dels nous entrants es col·locava al lloc exacte on havíem estat nosaltres i sota cadascuna de les 6 enormes fletxes enganxades a la paret que –ara és quan me n’adono més bé– ens apuntaven directament al clatell. Vaig fer càbales sobre la potència d’aquelles fletxes per a traslladar-me des de les altures totes aquestes cabòries que he anat referint però vaig decidir que no hi tenien res a veure ni cap mèrit. I és que només eren les gotes de la Pfizer que m’havien deslliurat de la por i que, com a Superman quan es lliura de la kriptonita així jo em sentia de poderós per recordar el que deien les primitives notes que sota el títol de quelcom com ara: “El llibre dels forats” havia desat no sabia on i que ara ja no em preocupava. Potser tot serà més nou i més optimista i més real també…, com aquella llumeneta que a vegades es veu des del fons del pou del pessimisme derrotat…
¡Ah! Amb tot això i les presses, tampoc a ningú dels vacunats se li va ocórrer de crear un grup de WhatsApp per a, si fos el cas, comentar les possibles molèsties. Un altre “forat”, virtual aquest, per on s’escola bona part de la vida de molta gent de dits agilíssims i neurones no tant!
