La coberta

El jueus tenen el Mur de les Lamentacions on, als forats d’entre les pedres hi poden introduir paperets escrits en demanda a Deu de solucions per als seus mals més dolorosos i per als seus problemes més greus. Si tenim en compte els anys que fa que fan això i els nombrosos fidels que continuen fent-ho, hauríem d’admetre que aquest sistema ha de ser, per força, ben eficient a l’hora que, com és del tot evident, extremadament econòmic. Posats a casa nostra i als temps actuals on per als mals físics, per exemple de salut, podem escollir anar a la medecina privada o a la pública, però que no en caldria dir res –perquè ja ho sabeu– dels diners que costa si escollim la primera opció ni del que ens costa en temps –que també són diners– ¡si optem per la segona! Sense deixar de tenir en compte que ni l’una ni l’altra ens garantiran que en sortirem ben parats i que, si no n’hi sortim, tinguem dret a cap reclamació posterior que no comporti encara més temps i més despeses a les nostres costelles, ara per part de l’estament judicial que, com abans he fet, també us deixaré que escolliu vosaltres mateixos entre les dues opcions disponibles: la catalana, “Advocats i procuradors al infern de dos en dos” i la castellana, en forma de maledicció gitana: “Pleitos tengas y los ganes”.

De fet, tant la primera com la segona i en ordre invers –si voleu–, serien les dues mateixes conclusions a les què arribaríem si ens referíssim al que deia al començament dels problemes més greus –però no de salut– que resolen els jueus amb els seus paperets als forats del seu mur. Altre cop ací i ara, no tenim cap altra via de resoldre’ls que la citada judicial i, per tant, moltes vegades la solució serà pitjor que el problema. És clar que els problemes solen créixer si no s’hi fa res per a solucionar-los i, si n’hi ha tants i creixen tant que s’arriben a tocar es fan tant grans que resulten inexplicables.

Paradoxalment, és el que em proposava fer al llarg del que seguirà, si em seguiu llegint és clar, i que ja us he dit que n’hi dic: “forats…, i forats”.

La fotografia crec que queda bé independentment que us agradi més o menys la combinació de colors i formes de les lletres i les pedres i que sigui una llàstima que jo, també ara i ací, si no us agrada prou, no hi pugui fer res per a modificar-ho. No pas quant a les lletres, que seria un moment, però per a la col·locació de les pedres ens n’hauríem d’anar enrere, cap allà pels anys 1997 o 1998, que fou quan vaig construir els dos murs tal qual podeu apreciar sencers a les fotografies complementaries que hi vaig intercalant.

Sigui com sigui crec que no trobareu estrany que consideri que els forats del meu mur siguin més nombrosos i més profunds i més bonics que els del mur dels jueus –del qual no aporto material gràfic perquè crec que tots l’haureu vist més de quatre vegades i que si no, be que podreu trobar-lo per Internet. Tampoc no voldria que interpretéssiu que faig aquestes comparacions per a proposar-vos el meu com a alternativa laica i més propera i més segura que el del sempre més conflictiu de l’Orient Mitjà. De fet, el que m’ha mogut a escollir-lo com a portada del llibre no són només els forats sinó les pedres polides que els conformen i que prou bé podreu apreciar si n’amplieu un xic més la fotografia…, i que això si que els jueus no ho tenen.

Com podreu suposar –si no suposeu a priori que estava tocat del bolet quan feia el marge–, no les vaig pas polir jo, una per una, amb el disquet polidor de la radial ni mentre les posava ni al final, una vegada acabat el mur. Per una part per la lentitud i els costos d’electricitat i de disquets que m’hauria suposat i, per l’altra, per la immensitat de pols i de soroll que hauria aixecat a l’hora que l’escridassada dels veïns i veïnes.

Els polidors i la recuperació de la seva memòria fou el que em va motivar a posar aquestes pedres com a portada d’un llibre que parla de forats perquè és, per a mi, també un forat immens el lloc de l’oblit on els tenim els nostres avantpassats i, conseqüentment, al passat que representen. També, a nivell més general, del forat on hem deixat el passat com a conformador de futurs, que havia estat sempre. Deu ser per això que mai en la història el nostre futur havia estat tan qüestionat com ara, però no quant a la seva qualitat, que hi ha força consens en que anem a pitjor, sinó en la seva pròpia existència. Més endavant i a través d’altres forats, els blancs de la coberta, aquestes obertures i conductes que porten llum, us ho concretaré més i ho aniré ampliant a tot quant em baso per a pensar-ho. Potser aprofitaré per a esperar i veure que en conclouen totes aquestes ments prodigioses reunides a Bakú aquests dies amb motiu de la COP24 i amb aquesta mateixa finalitat. O almenys això ens diuen…

I, quant a les pedres polides –no us faig delir més– ho estan pel pas dels alforgencs des dels temps quasi immemorials de la fundació del poble. Des de llavors i, amb l’excepció dels darrers cent anys que fou quan es va construir la carretera, que al poble s’hi havia entrat i se n’havia sortit per la riera. Allí hi havia la via principal, el camí de Reus, aviat centre mercantil, cap avall i, com és lògic, seguint riera amunt ens portava, prèvia remuntada fins al Coll de Cortiella, cap a l’esquerre al Priorat i a la dreta a través del Coll d’Alforja cap a Catalunya endins. 

L’entrada al poble és tota una obra d’enginyeria ja que en estar situat per motius estratègics entre dos barrancs, el de les Creus i el del Rave que actuaven com a muralla natural ja que desaiguaven gairebé alhora a la riera i per força l’enemic que volia creuar-los ho tenia molt malament al temps que els veïns hi deurien tenir algun o alguns passos llevadissos, més si havien de sortir cap al camp amb algun carruatge o animal de càrrega. Aviat però modificaren aquesta zona amb la construcció abans d’arribar a la riera de la presa del Salt, d’uns 10 m d’alçada sobre la llera del barranc del Rave i obligant el de les Creus a desguassar-hi també. Seguidament obriren l’actual camí en pendent sobre l’antiga llera del de les Creus i protegiren l’entrada del poble tancant l’enorme porta del Portal, avui desapareguda la fusta, però encara plenament visibles els golfos de ferro que la sustentaven. Això explica que “l’Empedrat” només anés del Portal al Bassot de Mes Avall ja que era on es concentrava la major part d’aigua dels carrers del poble i que no calgués empedrar l’altra baixada cap a la riera ja que les tres confluïen i encara conflueixen a escassos metres abans del Salt. Tinc notícies escrites d’un altre portal a la zona del castell: “Dia 20 d’octubre de 1675: Defunció i enterrament d’un albat fill de Pere Freixes del davant del Portal del Castell”però entenc que no puc situar-lo ni aproximadament. També se que hauré d’ampliar els detalls d’aquesta “obra d’enginyeria” amb algun efecte secundari de caire lleugerament negatiu però cap cosa important donada la quasi perfecció de l’obra i l’extrema utilitat de poder accedir a tanta pedra com hi havia a la riera per a construir el poble. Era on n’hi havia més, també era molt a prop i no calia arrancar-la dels fiters. Amés calia complir l’encàrrec de repoblar i fortificar la vall d’Alforja que li havia fet Ramon Berenguer IV a Ramon de Ganagot en la Carta de Donació de 1.158. Potser m’he passat en detalls però espero que els aprofiteu a l’hora de gaudir contemplant i suaument amanyagant les històriques pedres polides rescatades dels “verderals” (a Alforja, però oficialment bardisses, Pompeu Fabra “dixit”).



Foto del camí d’accés a la riera amb el verderal al centre.

Era una mena del Facebook d’ara però no pas aigualit pel contacte amb tanta aigua i amb tant xarboteig sinó que, a vegades, era fins i tot violent. No oblidem les pales de fusta per a picar la roba que de tant en tant s’aixecaven amenaçadores des d’una banda a l’altra de la bassa… No em consta però que n’arribés mai la sang al riu…, ni a la propera veïna riera, que deia. I us parlo d’aquestes dones perquè ajudaren també força a polir les pedres quan, amb els cossis plens de roba neta, escorreguda però mullada i ben pesada, emprenien la costa amunt del retorn cap a casa, fixos ben fortament els peus sobre aquell empedrat, no fos cas que rellisquessin. Algunes es quedaven ja al proper Carrer de l’Hospital, d’altres al Carrer del Bolcador, unes altres vivien al Carrer Major o a les places: la de Dalt o la del Mercadal i, les més sacrificades se n’havien d’anar fins al Carrer Pla o fins a Pallàs, amb el cossi recolzat a l’anca.

En un altre ordre de coses i una vegada prodigats els detalls històrics de les estructures naturals del poble i rodalies no podia passar per alt essent que me n’he adonat a temps el component sociològic dels rentadors  –bassots per a nosaltres- una mena del Facebook d’avui en dia on també les dones hi compartien les novetats del poble i en feien les seves valoracions amb total independència i llibertat per l’absència dels homes, moltíssim més masclistes i autoritaris que els actuals i reforçades pel coratge que els donava l’empunyar la pala de fusta en teoria per a picar tot tipus de robes però especialment les molt més gruixudes, i segurament que també més brutes de fer feinotes pel camp,  però que també podien aprofitar per a, colpejant-hi ben fort, descarregar-se del seu enuig crònic de sentir-se infravalorades i no poder fer-hi res. També la posició d’encerclar el bassot la podríem assimilar a les actuals reunions de  “teràpia col·lectiva” on persones amb problemes psicològics comuns els comparteixen i, només per això, en força casos se n’alliberaren. Amés era divertit tot aquell xarboteig de l’aigua i la sabonera de tants colors com la roba rentada i alguns esquitxos, casuals o no…, però sí dones esquitxades…, que ja pensaven en la revenja. No em consta però que n’arribés mai la sang al riu…, ni a la veïna riera tot i ésser tan propera. I us he volgut parlar d’aquestes dones perquè ajudaren també força a polir les pedres de l’actual marge meu quan, amb els cossis plens de roba neta, escorreguda però mullada i ben pesada, emprenien la costa amunt de l’Empedrat de retorn cap a casa i fixos ben fortament els peus sobre aquelles pedres sovint humides o mullades, no fos cas que rellisquessin.


Bassa del Molí de Joaquim Mir i Trinxet


Algunes es quedaven ja al proper Carrer de la Rulla, a la dreta i creuant el barranc; d’altres enfront fins al de l’Hospital, corraló inclòs; d’altres entraven per l’esquerre cap al del Bolcador i arribaven fins al Pla de Nabril i les de més lluny fins al Sol de la Cluca, i unes altres, la majoria, que vivien al Carrer Major. Totes elles, això sí, amb el cossi recolzat a l’anca, la dreta o l’esquerra, segons se’ls esqueia millor. De les places, la de Dalt o la del Mercadal poques n’hi havia ja que els resultava més proper el bassot de la Font de Més Amunt, que ja hem citat. 

Possiblement més de la meitat del poble rentava la bogada en aquest bassot de Més Avall També perquè tenia l’avantatge que l’aigua d’esbandir era molt més neta ja que es renovava a partir del bon cabal de la pintoresca Bassa del Molí de la fotografia, d’en Joaquim Mir, un personatge a qui hauré de dedicar un bon espai en exclusiva ja que es va moure molt per Alforja i per aquest barri en concret però que serà més endavant. Ací nomes recomanar-vos que si voleu veure aquest magnífic oli el trobareu al museu d’art de Montserrat… Anava dient que a l’altre bassot l’aigua de la bassa d’esbandir només es renovava amb l’aigua de la Font de Més Amunt i potser la roba no quedava tan desensabonada. El trànsit humà i femení exclusivament d’anada i de tornada dels dos bassots prolongà en el temps fins als darrers decennis del passat segle a partir, com devia ser natural, de la generalització de les rentadores elèctriques. Ara ambdós estan bruts i silents, i tristos.

I, malgrat tot, ¿voleu mèrit més gran a la perseverança i a l’esforç anònim i comú, que el que feren les nostres dones amb els seus cossis plens i pesats però també els nostres homes amb els seus carros de rodes de ferro i les seves mules i cavalls i alguns bous tots estirant de cara amunt i ajudant-los ells, els homes –també ben fixos els peus entre les pedres i empenyent els radis de les rodes que els multiplicaven l’esforç– a pujar tot aquell pedram que anava formant el poble. No n’hi havia d’altra:  si els animals irracionals del davant no podien els havien d’ajudar els racionals del darrere. Quasi un mil·lenni pujant pel citat “Empedrat”, i que és així com encara alguns, popularment, li deien a fi de mantenir-ne el topònim ja que no hi ha dubte –almenys per a mi– que se’l mereix. Ah!…, i que espero que, a partir de tot això que us he anat explicant, se l’hi mantindrà alguns anys més.

Però, em direu…, ¿com és que les pedres ara son al teu marge? Què va passar i quan, perquè aquelles antigues pedres del “Empedrat” fessin un viatge tan estrany i de cara amunt que fa pujada? I jo us diré que no patiu, que ara us explico la carambola des del inici: Mireu, us he dit que se’n deia l’Empedrat però encara no us havia dit que al poble quasi tots els carrers hi estaven empedrats. Si tothom entenia de quin lloc parlaves només pot ser perquè se li havia  quedar el nom per haver estat el primer tram de carrer que es va protegir dels embats de l’aigua de les pluges amb aquesta tècnica. Tècnica que no oblidem que ja la feien servir els romans en les seves “vies” de connexió dels territoris del imperi, i que, essent l’entrada principal del poble i que, per tant, no es podia tenir malament, si l’aigua desbocada dels aiguats cada dos per tres ho escorregava tot no n’hi havia d’altra que buscar-hi el remei definitiu. Com a margener afeccionat també us puc dir que els empedrats sempre s’han de  començar al punt més baix del terreny ja que així, pel propi pes les pedres queden compactades unes amb altres mentre que, al revés, des de dalt, no hi hauria manera de fer-les aguantar dretes. Sigui com fos, el cas és que allí hi van fer la prova i va  funcionar i que, a partir de llavors, es van empedrar gairebé tots els altres carrers de la resta del poble.

Fins que, fa relativament poc, l’últim aiguat, el del 10 d’octubre de 1994, dia de Sant Tomàs, amb l’empenta dels seus 403 litres (quantitat mai abans vista) ho va desmanegar altra volta i ho deixà en tal mal estat que l’ajuntament va creure que no hi havia altre remei que enfrontar la substitució total de les pedres pel formigó en tota la llargada del tram. No seré jo qui digui que no era la millor opció ni el contrari, ni tampoc ningú més que jo sàpiga s’hi va oposar i els cas fou que es va desempedrar tot el que n’havia quedat i, amb les modernes excavadores, es llençaren totes les pedres que feien nosa daltabaix del Salt. Seguidament s’aplanà i  compactà el terreny i s’hi escampà el formigó. És xocant que també, com deia que ja va passar al principi, també paulatinament es pavimentaren quasi tota la resta de carrers amb formigó, alguns directament sobre els empedrats i tampoc ningú –que jo sàpiga– ho va trobar malament ni ho va criticar formalment. No crec tampoc que a cap espectador dels que hi sol haver en totes les obres públiques se li passés pel cap, ni quan va veure com llençaven les pedres des de tanta alçada ni quan en va sentir l’espetec de la caiguda, li va passar pel cap, deia, ni un mínim flaix d’un segon de durada sobre el mil·lenni de servei que havien fet ni de la finor que s’emportaven en recompensa. I si algú ho va pensar –però no ho va dir– per por que no li diguessin que estava antiquat tampoc va servir de res. 

D’aquells 403 l/m2 de l’aiguat del 10 d’octubre que deia a mi me’n caigueren 4.030.000 litres a la finca veïna de la Sort, d’una Ha precisament i, entre d’altres desgavells, em van ensorrar tres panys de marge de pedra seca de vora 5 metres d’alçada. Els dos primers, que caigueren sobre l’hort del veí, el malaguanyat Miquel “Pansa” –que en pau reposi–, i que li haurien fet nosa per a fer-hi la verdura jo ja els hi havia reconstruït, però en ser a fer el darrer, aquest caigut sobre terreny públic sense cap utilitat i amb el camí de l’hort del citat Miquel a quatre passes, vaig pensar en demanar a l’ajuntament que em concedís de poder continuar aquell camí utilitzant aquell espai a canvi de renunciar al pas del camí de ferradura del capdavall de la finca que fèiem servir des de feia molts anys. Ho demanava perquè això em permetria que maquinaria agrícola de mitjana mida pogués accedir a la finca ja que tampoc per l’altre accés del carrer Mercadal, molt estret també, m’ho permetia.

Vaig fer la sol·licitud pertinent i, com que anaven passant els mesos sense tenir resposta, ni positiva ni negativa, vaig optar per anar per la via administrativa i demanar el permís d’obres corresponent, pensant que alguna cosa em deurien dir… I sí, llavors tot varen ser facilitats i flors i violes i consells tècnics de l’aparellador municipal donat que, de fet, m’exigiren que l’havia de fer amb unes determinades característiques tant quant a l’amplada mínima com en  el determinat desnivell màxim, ambdós paràmetres força més enllà de les necessitats d’accés de maquinària agrícola que jo havia al·legat ja que hi preveien –em digueren– futurs possibles altres usos per a aquells terrenys. El cas és que em donaren el permís precisament quan feia pocs mesos que havien acabat de pavimentar “l’Empedrat” i que, com era obvi, les pedres, encara que mig colgades de barders, continuaven escampades al peu del mur del Salt. Allí les anàrem a buscar amb el veí Miquel Àvila (“el Pansa” li ve de la seva dona) i el seu tractor i les pujàrem per a, barrejades amb les del propi marge caigut, construir els murs a banda i banda del camí que podeu veure seguidament. També ja heu vist que només va ser per casualitat que jo aprofités aquelles pedres llençades. Hauria tingut més mèrit si abans de que les llencessin els hagués demanat que me les deixessin al mig de la pujada on les utilitzaria. Encara que ho hagués hagut de pagar m’hauria resultat més que no pas haver-les de treure d’entre els verderals, carregar-les al tractor i pujar-les. 


A la dreta i a l’esquerra els marges fets amb les pedres polides de l’antic Empedrat.

L’”Empedrat” de les antigues pedres del meu mur hauria estat doncs la pista per on havien entrat gran part dels materials bàsics per a la construcció del poble, aquest pastís de 867 espelmes que, reflexionant-hi després de bufar-les, dedueixes que potser sí que també deu ser bo que aquelles esforçades pedres ara reposin en pau i prenguin el sol i la pluja i el vent, i estiguin netes i polides i que, en lloc de trepitjar-les, les puguem tocar i amanyagar i admirar com a testimonis de cara a l’eternitat dels rastres dels passos de la nostra gent en la nostra petita història.

Però, tocant precisament de peus a terra i evocant al sentiment de comunitat alforgenca que tots tenim, hem de considerar que també rastres no tan eterns però de calat cultural eren els traços de tinta sobre papers escrits amb els noms dels propietaris de les cases d’aquells carrers que s’empedraven i també dels cavalls i mules amb ferradures de ferro molt més agressives a l’hora de gratar la pedra que les espardenyes que calçaven els seus amos. Més imaginables i calçant sandàlies eren també els peus d’aquells escriptors, molts d’ells religiosos i que, per tant, també  procediren a beneir-les com a tota obra pública acabada  i que calia agrair-la a Deu.

No l’acabaríem mai la lletania dels noms que hi ha involucrats de tal manera que fins i tot els enemics que volien assaltar el poble i es trobaven el portal tancat qui sap quines malifetes hi farien a sobre però que de segur que també contribuirien a escriure’n –si voleu la part més tràgica– de la nostra història dels 867 anys darrers. Al cap i a la fi cap signe concret, cap ratlla més profunda o en direcció diferent de les habituals de cada pedra es podrà mai invocar com a prova d’algun fet punitiu però tampoc com a atenuant de cap acusació de malifeta feta.

Per a col·leccionistes qualsevol d’aquestes pedres polides col·locades a dalt d’un pedestal li podria simbolitzar la neutralitat donada la varietat d’usos i d’intencions dels que hi passaren. El rastre dels passos donats, d’anades i de retorns cap i des de la nostra vila, partides de carlins armats; contingents armats d’isabelins camí de fer la instrucció a la riera; soldats cap al front de la Guerra Civil, altres soldats cridats a files corrent a amagar-se per les casetes dels trossos per no anar-hi…, i les mares a la nit per portant-los el menjar… I les tropes franquistes baixant finalment triomfadores des del Coll d’Alforja aquell 15 de gener del 1939 i després riera avall ja que els ponts de la carretera s’havien dinamitat…, i aprofitant-se’n també aquells feixistes dels esforços dels nostres avis i besavis alhora que polint-les una vegada més sense que ningú no ho notés… 

Però ja no se n’aprofitarà ningú més ni s’hi passejaran res més que sargantanes per la verticalitat d’aquell marge meu tot i que ja he dit que les persones sensibles hi podreu passar les mans amb suavitat i fins i tot acostar-hi l’orella i imaginar-vos sorolls de petjades. Deixem-ho, però, ací i passem a seguir els rastres de les plomes sucades de tinta sobre papers esgrogueïts que conten històries de tot arreu i de gent de tota mena i que jo m’hi he capbussat prioritzant de trobar-hi les dels que m’han precedit a base de fer equilibris per sobre d’una línia tant estreta de supervivents com ampla és d’albats i de cossos d’infants i que formarà part de tot això que deia de mirar forats a través de forats.  

 Perquè, a més, cap ni un de tots aquests que he nombrat ni remotament pensaria en cap moment més enllà de cap on el portaven o des de on el retornaven els seus passos sobre aquelles pedres i que potser sí que, de tant en molt, observava el desgast del seu calçat i es preocupava de quant li costaria d’arranjar-lo o de comprar-ne un de nou…, però quasi que posaria la ma al foc que mai del mon ningú absolutament va fer dedicar ni un instant a les seves neurones a considerar l’ínfim desgast de cada pas seu sobre cap d’aquelles pedres. I…, malgrat tot, les pedres físiques i els esperits dels polidors són allí i per sort i malgrat els anys passats, podeu consultar a: l’Arxiu en Línia de Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona els noms i cognoms de tots aquests polidors involuntaris que des del 8 de desembre de 1568 al 28 de febrer del 1924 hi varen passar. Dels posteriors al 1924, per qüestió de “Protecció de dades” no s’hi pot accedir i, dels anteriors fins al 1.158 data “oficial” de la fundació d’Alforja, se’n podria repescar algun nom al llibre de la Història d’Alforja, Edicions de l’Ajuntament, de Francesc Cortiella i Pere Anguera, però, –com molts ja sabreu– no pas als del Registre Civil ja que van ser convertits en fum i cendres a la Plaça del Mercadal, per una partida carlista comandada pel Mariscal Maties de Vall, de les Borges del Camp. Per cert, bastant amic i també bastant enemic d’avantpassats de la meva família. Aquest tema i la mesura d’aquests dos “bastants” tan contradictoris l’hauré d’explicar amb tot detall però, de moment, em limitaré a dir-vos que, només per molta sort, ni el meu besavi ni cap altre familiar directe hi surt a la llista dels afusellats a la Creueta aquell dia de Sant Jordi del 1874. Llista que, a més de força informació sobre el fet, em va facilitar el Quimet Puig i que podreu veure polsant sobre l’enllaç d’ací a sobre a l’esquerre. Us la podeu mirar com a l’epitafi que no tingueren sobre la seva tomba comuna i com a l’homenatge que es mereixien per morir per les seves idees. Forats aquests tan comuns en les guerres -i si civils, pitjor- i forats a la intel·ligència totes les guerres per sí mateixes.

Ho vull fer bé, i és clar que voldria que fos aviat, però com sigui que hi he de incloure les referències dels papers dels familiars de casa però inserint-les al lloc concret de l’arbre genealògic que li pertoqui a cadascun i que tinc cognoms de besavis paterns del 1573 i de materns de fins al 1569, no se ni quan serà que ho tindré tot lligat ni si podré acabar-ho de lligar del tot. La tasca me la temo bastant complicada. Penseu que els cognoms de les mares en molt pocs casos se citen en els índexs i que, per tant, hauré de mirar un per un els documents originals. Relligar-ho tot, partint només dels registres de l’Església pot ser més enrevessat que les meves capacitats de treure’n l’entrellat. Sembla ser, però, que el verb “desenrevessar” no existeix i que, per tant, tampoc deu ser impossible. (Serà, com insinuava, un forat dintre d’un altre forat?)Només em queda esperar que hi hagi sort i que, com al burro flautista, al final em surti la musiqueta. El que tinc clar és que igual que us he mostrat les fotografies de les pedres us n’he de mostrar aquests noms i cognoms més que res per si aquest mateix interès que jo tinc per als meus avantpassats algú altre el pugui tenir per als seus i, a tal fi, el que faré serà donar-vos a conèixer els noms i cognoms de la primera inscripció pel bateig de cadascun a la parròquia d’Alforja. Amb això, d’un total 19.390 bateigs registrats al “arxiu en línea històric de l’arxiu de l’rxidiocesi de tarragona” en els 350 anys que s’han conservat els llibres, ho he reduït als 526 primers cognoms diferents que hi he trobat.


Això serà només una pista per a saber que el cognom o cognoms que busqueu hi és o hi són, i que els podreu trobar al final de la recerca. Per a arribar-hi, però, heu de començar on s’acaben les dades del més antic que conegueu dels vostres parents, o sigui, al Registre d’Òbits i allí potser hi dirà l’edat i llavors restar-li i buscar-lo a l’Índex del Registre de Baptismes on hi veureu els noms i cognoms dels pares i que caldrà buscar-los a l’Índex de Matrimonis en una data de nou mesos abans de la data de baptisme que havia trobat jo al seu dia i que és la del llistat de ací a sobre. Això només us serveix per a identificar la família que procediu però per a identificar de quin dels fills heu de tornar al que deia que era el darrer que coneixíeu i buscar-li pels successius  Índexs de Registres de Matrimonis el que havíem detectat com el primer. A vegades hi ha els noms dels avis i això també hi ajuda. Tingueu molt de compte amb els noms dels germans o germanes repetits ja que això vol dir que el primer havia mort i li posaven el mateix al que venia després. A la part dreta de cada anotació hi ha on polsar per a accedir al document original. El fet de centrar-los pel centre de la pàgina és perquè em quedin més agrupats i amb els parèntesis amb les dades de bateig i previsió de defunció (-…) o de defunció, però sense deixar-hi espai a fi que no salti la línea separant el nom de les dades citades. Així que ja podeu polsar sobre l’enllaç de a sobre i, amb paciència, començar la recerca.

És una mica complicat però no crec que hi hagi altra manera. Com tot, però, la pràctica ho agilitza. Jo ja he dit i repetit que també sóc un aficionat i, si practicant trobeu un sistema millor, us agrairia que me l’ensenyéssiu. Quant al cognom de la mare, si hi ha els avis materns, s’ha de fer el mateix però amb els pares, com és natural. Jo no em considero gens masclista però els que varen escriure tot això sí que la majoria ho devien ser tot i que segurament que ni s’ho plantejaven. També hi ha excepcions i els cognoms de les dones hi són més ben especificats. Ja veureu que com més cap ací investigueu més va millorant, tant en l’escriptura –molt més intel·ligible– com en aquestes dades dels cognoms de la mare.

Una altra cosa important que heu de tenir en compte és l’elevada mortalitat i consegüent natalitat d’infants i, per tant, és possible que el meu llistat només us serveixi -com ja he advertit- per a saber a partir de quan hi ha noticia de bateigs de nadons fruits d’un mateix matrimoni. És molt trist però era així i si jo ho escric i vosaltres ho llegiu és perquè som fills de l’estreta i excepcional línia dels sobrevivents. Per això i…, mentre hi siguem, crec que una bona capbussada a la pròpia història mitjançant aquest forat estret i llarg que ens hi comunica val la pena aprofitar-lo ja que ens pot ajudar a reconèixer-nos a nosaltres mateixos. I ací segueixen tots els meus.