Poesies per a ben pair

Pròleg
Diuen que cada llengua te el seu to, la seva cadència. Diuen que cada llengua s’ha de modular des d’un ordre concebut anys ha, des de l’arquitectura mateixa dels mots, dels significats i d’un corpus de paraules que li és propi i que la fa ser i la inscriu en la història com la llengua que és, i no com una altra. Inconfusible. Malgrat tot i tothom. També diuen que totes les persones portem aquesta crida del llenguatge a dins.

I és en això mateix que rau la poesia.

És la llengua la que s’imposa quan escrivim poesia -abans que la idea, abans que el concepte, abans que el significat-. I també quan la llegim: l’ordre fonamental, primigeni, de les paraules en el seguit del vers, el fluir dels sons que les composen. La partitura. Compassada. O no.

I aquest «o no» és el tret que destacaríem de la poesia que estem a punt de llegir: la paradoxa que inclou, el contrast que presenta, l’antítesi que comporta: entre la idea que diu (sentida, lírica, tèbia, poètica) i la manera com ho diu (distanciada, abrupta, freda, teatral).

No són textos d’expressió amable, ni dolça, ni cordial, ni cortesa, ni educada, ni delicada, el que llegirem ara mateix. Ans el contrari. Són textos crítics, reflexius, irats, reivindicatius, irònics, sarcàstics. Cínics, si voleu. 

Perquè el Gerard s’acosta als conceptes i experiències personals que vol explicar d’una manera volgudament maldestra: amb tractaments sintàctics, el·lipsis constants, distorsions gramaticals, paràfrasis d’altres textos, digressions i enunciats del llenguatge comú, col·loquial, -vulgar, si voleu-… i aconsegueix l’efecte i el resultat pretès, dissonant, malcarat, descontent. 

Són poemes d’idees (més que de paraules) i d’experiència: de la vida, dels sentiments, de les creences, de la política, dels homes i les dones, del veïnatge…, del món, en definitiva. Idees abordades des d’una certa fredor, des del distanciament volgut d’una pretesa anàlisi «científica» de la situació, des d’una continguda catarsi personal i des d’una didàctica elemental (a la manera de Brecht en teatre).

Si els personatges i situacions que es plantegen al text són posats en el punt de mira de l’autor, observats minuciosament, disseccionats i classificats -criticats-; la llengua utilitzada ha d’estar al servei d’aquesta voluntat, i reflectir el dubte, el malestar, l’equívoc, el desconcert, la desorientació, que l’autor ens vol fer arribar. 

I aquesta forma contrasta amb el missatge que traspuen: perquè si Brecht és darrere de les intencions, Pere Quart és darrere dels desitjos i sentiments. El Gerard, com Pere Quart, apel·la en els seus poemes a les arrels més fonamentals de l’espècie (la terra i la Terra), als costums que la distingeixen (la intel·ligència, la parla, la capacitat d’organitzar-nos), als enganys (la religió, la política), a la relació amb el món (dialèctica de classes i econòmica)… i, com el Poeta, llença la mirada sobre allò que li importa de veritat, sobre els fets i les coses que desen el sentit del seu existir. I les defensa. I les enyora. I les reivindica.

I aquí teniu el fruit, el resultat: llengua en distorsió i missatge elegíac. Contrast entre forma i fons i, alhora, contingut i continent en harmonia. Impertinència i templança. Voler i doler. Poesia.

I si la poesia es pot pintar o dibuixar, i si una imatge pot valer més que mil paraules, aquí en tenim, amb les il·lustracions de la seva filla Thais, un exemple sencer i sincer i, sense cap dubte, interessantíssim.

La Thais es compenetra perfectament amb la idea del text i li dóna també aquest to irònic i sarcàstic, fotent en alguns cassos, que és la tònica general del recull que segueix.
Isabel Llopis 

Per mostra aquest botó.

Autor